diumenge, 20 de desembre de 2020

QUE EN NADAL PENETRI EN ELS NOSTRES CORS

 

Fa uns dies tot preparant l’Advent amb els meus alumnes vam llegir el conte “Alarma al pessebre” d’en Gianni Rodari en el que al pessebre “de sempre” se li afegien altres “figuretes” com un aviador o una nina hippie i en la reflexió que vam fer després va sorgir quines “figuretes” podríem afegir, al “nostre pessebre”. Algunes de les aportacions fetes pels nens i nenes van ser: un sense sostre, que se sent sol i exclòs; aquells que degut a la Covid-19 s’han quedat sense feina i de retruc a l’augment de les necessitats familiars;  l’emigrant que arriba i no té llar, no té amics... I una nena va dir: “Si tots anem a adorar al Nen Jesús segur que ens escoltarà i ens podrà ajudar

 

Les paraules d’aquesta nena ens pot fer recordar que cada any Déu envia el seu Fill a donar-nos una molt bona notícia. I que, si bé està bé que fem una gran festa amb llumetes pels carrers, cançons, regals..... el que Ell vol és que l’escoltem, perquè és ben cert que ha vingut a donar-nos una molt bona notícia. I la bona notícia que ens ha vingut a donar no són dues paraules, no és qüestió d’escoltar-les i prou. La notícia que ens ha vingut a donar és que Déu ens estima, i que per això vol estar en nosaltres, Jesús ens ha vingut a dir què hem de fer per correspondre a aquest amor de Déu: viure entre nosaltres i el podem trobar en l’aturat, en el sense sostre, en el pres, en l’emigrant. Jesús ve cada any a mostrar-nos un estil de vida, i ens convida a viure com ell, a seguir el seu exemple, a seguir-lo a ell.

 

Que Nadal no sigui només una festa, que sigui ocasió per escoltar la bona notícia i fer cas d’aquest enviat de Déu, que ve per acompanyar-nos, per estar amb nosaltres, no només avui, sinó tot l’any.


Nativitat de Geertgen tot Sint Jans 
(1490, National Gallery de Londres)


dimarts, 13 d’octubre de 2020

Allò del Crist total ens havia entrat molt endins

Tradicionalment el mes de setembre és el mes de l’inici del curs escolar i de les diferents activitats que es realitzen a les parròquies. Aquest any aquest curs a més a més ens porta el començament del que s’està dient “la nova normalitat”. També es fan efectius els nous nomenaments de sacerdots i de noves responsabilitats diocesanes, tot i que aquest any s’han fet esperar.

El nomenament que ja sabíem des del mes de juliol, i que particularment ens ha omplert d’alegria és el de mn. Salvador Bacardit com a Rector del Seminari de Barcelona.

La vinculació de mn. Bacardit amb el Memorial Bisbe Joan Carrera ve des del moment en que ens vàrem constituir com a associació. Ell n’és soci fundador. Fins ara era rector de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i Vicari Episcopal de la zona pastoral 2.

Com deia la vinculació amb el Memorial l’uneix des de les primeres reunions en que ens vam plantejar constituir-nos com a associació. El coneixia molt bé al bisbe Joan des de la seva responsabilitat com a rector a Santa Coloma de Gramanet i com a Delegat Episcopal de Caritas Diocesana.

Ell va pronunciar una emotiva conferència el dia 17 d’octubre de 2009 amb motiu del primer aniversari de la mort del Bisbe Joan que portà per títol: “El bisbe Joan Carrera, pastor”. D’aquesta conferència en destaquem els següents paràgrafs: "La seva llarga història de servei a l’Església, que era també servei a la societat, el treball de base en el món obrer en els moments durs de la dictadura, la creació d’estructures culturals i polítiques, democràtiques i catalanes.


 

(...) en Joan Carrera home de fe, pastor: sacerdot i bisbe. Conscient que els seus compromisos amb la societat en la qual va viure eren evidentment, també, una conseqüència de la seva fe i de la seva fidelitat a l’Evangeli.

Joan Carrera cultivava la seva vida interior amb una pregària personal intensa.

 (...) tots els seus companys el recorden sempre com a home de pau, bondadós, sobri, generós, alegre.

 Gent de les parròquies on va exercir més directament el seu ministeri sacerdotal coincideixen a opinar que Mn. Joan Carrera es creia el que deia i el que celebrava. I, després com a bisbe, en les celebracions que presidia, tenia el carisma de predicar d’una manera intel·ligible per a tothom. Igualment podríem dir dels seus escrits, sempre clars i suggeridors.

Joan Carrera creia profundament que Jesucrist és el do que cal cercar i acollir. És Ell el do que hem de procurar de fer arribar a tothom.

Molts de nosaltres vàrem participar en la trobada que hi va haver en aquesta mateixa casa (el Seminari Conciliar), el juny de l’any passat (2008), amb el bisbe auxiliar de París, Jean-Yves Nahmias, sobre les missions a les grans ciutats europees. El nostre estimat bisbe auxiliar Joan Carrera va introduir la reunió motivant-nos a sortir dels nostres propis ambients i a entrar amb audàcia en una dinàmica missionera adreçada a tothom: “Oferir l’Evangeli a tothom”.

Explica una vivència personal del Bisbe:

“No hem fa cap pudor dir que arribàvem al sacerdoci veritablement enamorats. Rellegint papers antics que ja groguegen, m’adono de com n’érem d’idealistes. I me’n sento content. El nostre enamorament era de la persona de Jesús i del seu Evangeli, però també alhora i en un mateix moviment del poble, de la gent, dels desvalguts sobretot. Encara recordo – va dir el bisbe Joan aquell dia – la conversa que teníem uns amics, tot passant pel Portal de l’Àngel, en vigílies del nostre sots diaconat, que aleshores era un moment de compromís radical: tota aquesta gent que ens veu passar, dèiem, no sap que és a ells que estem decidint de consagrar la nostra vida. Allò del Crist total ens havia entrat molt endins”

Demanem a Déu Nostre Senyor el seu ajut en aquesta nova responsabilitat i també l’encomanem al bisbe Joan.

dijous, 1 d’octubre de 2020

DOTZÈ ANIVERSARI

 

El proper dissabte 3 d’octubre farà ja dotze anys que el Bisbe Joan descansa en la pau del Senyor, però nosaltres, el podem sentir molt a prop en molts moments del nostre dia a dia el seu record es fa palès sens dubte en moltes de la realitat social i eclesial actuals.


I m’ha vingut al cap rellegir el seu llibre pòstum  Els que ens han precedit”, un recull d’articles, la majoria d’ells publicats a Catalunya Cristiana, en la seva secció Ara mateix, que amb regularitat va escriure durant vint-i-cinc anys. Es tracten d’uns escrits que abasten una bona colla d’anys, esdevenint un repàs de fets i persones.

 En aquest conjunt d’escrits hi trobem un ampli ventall de persones amb responsabilitats socials i eclesiàstiques com Sant Joan XXIII i persones gairebé anònimes com en Luís García, que durant uns anys va fer de sacrista a Sant Isidre mentre el bisbe Joan era rector d’aquesta parròquia. Escriu a partir d’esdeveniments relacionats amb aquestes persones i des del record. Els bisbe Joan – ens recorda el p. Puig en el pròleg – amb un bon nombre dels consignats, havia compartit pregària, esperances, lluita, ideals...Es tracta d’homes i dones coneguts personalment o no, persones que havia admirat. Algunes estimades amb enyor. Altres foren els seus mestres o feu camí amb ells en diversos moments de la seva vida.

Endinsar-se en el coneixement de les persones que dibuixa el bisbe Joan amb les seves descripcions és, alhora, endinsar-se en el coneixement de la seva persona. El bisbe Joan era un home de gran cor, de fermes conviccions. Tota la seva vida va estar impregnada d’una estimació a Jesús, el Crist Salvador, la seva devoció a la Mare de Déu de Montserrat, manifestada en l’Església i la seva estimació al seu País. Escampar el llevat de l’Evangeli, servint la veritat sense por, amb inquietud i preocupació pels pobres


Ens hagués agradat fer-vos arribar bones noves, però malauradament hem de comunicar-vos amb tristesa que el Sr. Arquebisbe de Barcelona Cardenal Joan Josep Omella ha desestimat la nostra petició per tal de que tingués a bé obrir el procés de beatificació del Bisbe Joan. Després del desencís al rebre la notícia, dir-vos que no defallirem en el nostre esforç per tal d’aconseguir aquest objectiu i per això us demanem un cop més el vostre suport.

 El Bisbe Joan és un bon exemple pels joves que sentin la crida del Senyor, la seva experiència de vida espiritual, la seva implicació amb els més pobles i amatent amb els necessitats. És un bon exemple pel seu mestratge senzill i informal que arriba a tothom. I com ens diu el pare Abat de Montserrat, Josep M Soler al pròleg del llibre “El nostre Nadal”: “El Bisbe Joan va voler que el seu estil de vida fos sempre proper a la gent i que les seves portes estiguessin sempre obertes a tothom.”

 Seguirem treballant perquè es tinguin en compte les grans qualitats del Bisbe Joan per obrir el seu camí a la beatificació. Ens agradaria rebre amb la mateixa alegria que vam rebre, precisament el 3 d’octubre de 2019, la notícia que el papa Francesc va signar el decret pel qual es proclama a Joan Roig i Diggle com a beat i que tindrà lloc el proper dia 7 de novembre a la Sagrada Família.


 Us demanem que el proper dissabte 3 d’octubre tingueu en la vostre pregària el record del nostre estimat Bisbe Joan, i també tinguem en la nostra pregària al P. Hilari Raguer, amic personal del Bisbe Joan, que avui a l’edat de 92 anys s’ha adormit en la pau de Senyor. De tots és ben coneguda la gran amistat del Bisbe Joan i el p. Hilari des de les vetllades que organitzava mn. Joan Bonet i Baltà en la que també hi eren l’Albert Manent i els també monjos de Montserrat Marc Taixonera i Josep Massot.




diumenge, 23 d’agost de 2020

"EN TORT ÉS UN POETA NOSTRE"

Reproduïm el text de l’article sobre mn. Manuel Tort, amic del Bisbe Joan des de les seves èpoques de seminaristes. El podeu trobar també a l’enllaç de Catalunya Cristina del dia 2 d’agost de 2020. També hi trobareu un article de mn. Francesc Nicolau, a qui recordem especialment en el seu 90 è aniversari.

CATALUNYA CRISTIANA

"EN TORT ÉS UN POETA NOSTRE"


Aquesta va ser l’afirmació que va fer el bisbe Joan de mn Manuel Tort en la presentació del seu llibre de poemes “Aigües amargues”. Continuava dient el Bisbe Joan: “Ens enalteix a tots perquè un poeta ens expressa a tots, i perquè en la seva veu, a estones profètica, a estones amarga, però sempre esperançada, hi veiem la nostra pròpia esperança que sovint ha estat difícil; el nostre propi dolor; la nostra pròpia voluntat de ser un poble amb un nom; de complir aquest destí que, com ell diu, és simplement ser catalans”.

La seva amistat venia de lluny. Des del seminari compartien ideals: un amor a l’Església, a Catalunya i a la classe obrera. Juntament amb altres capellans vas ser dels primers que es van dedicar a uns barris plens d’immigració. Mn. Manel en el poema “Com he plorat davant de tes despulles” posà de relleu aquesta amistat quan davant de les despulles del Bisbe Joan va esclatar en un plor incontenible. Amb joia cada any recordaven aquell 11 de juliol de 1954 en que van ser ordenats sacerdots a Montserrat, en aquesta mateixa data pujaven a donar gràcies a la Mare de Déu.

Parlar amb ell era tota una lliçó d’història viscuda. Relats en primera persona com el que amb un somriure murri explicava que un any, a la biblioteca del Seminari, que era l’única dependència que impedia que la claror fos vista de fora, van posar una gran bandera catalana i sense que ningú ho sabés van celebrar la diada de Sant Jordi.

 

Des de la seva ordenació de sacerdot  exercí la seva tasca pastoral a diverses parròquies principalment al barri de Gràcia. Fou director del secretariat de catequesi i delegat diocesà d’ensenyament i consiliari dels Lluïsos. Molts l’hem conegut en el seu vessant de poeta, com ell ens ha deixat dit: “El poeta té la capacitat d'esdevenir a través dels seus escrits un teòleg complet i un catequista molt eficaç.” Us he de confessar que n’hi ha algunes que les he de llegir vàries vegades, però lluny de fer-se carregós m’ha servit per fer-ne reflexió i pregària. Com va dir el bisbe Sergi en l’homilia de la missa exequial: “ha mort un prevere poeta, un artista, un inspirat del Senyor, un amic del “germà” Jesús de Natzaret.”

 

Poemes que com ell mateix deia eren “expressió de bellesa de la fe” i “són un cant amb la unió amb Déu”. “La poesia és un vehicle extraordinari per poder dialoga amb Déu” i aquí en tenim una mostra:

 

Germà Jesús, si encara et soc germà

            guia’m el seny i dona’m lucidesa.

            Soc davant teu i allargo la mà estesa

            per encaixar amb la teva estesa mà


Jordi Breu i Panyella

dimarts, 11 d’agost de 2020

PERE CASALDÀLIGA, BISBE DELS POBRES, GRÀCIES PER LES TEVES PARAULES, GRÀCIES PEL TEU EXEMPLE

 

Aquest dissabte rebíem amb tristesa la mort del Bisbe Pere Casaldàliga. Feina ja dies que estàvem seguint l’evolució de la seva recaiguda. Pregàvem per ell. De seguida vaig pensar, què n’opinava el bisbe Joan del bisbe Casaldàliga. Vaig buscar al llibre “Ara mateix”, el recull que gràcies a mn. Joan E. Jarque de tots els articles que el bisbe Joan va escriure durant vint-i-cinc anys a la seva columna setmanal a Catalunya Cristiana i vaig trobar el següent:


EL NOSTRE PUNT MÉS CLAR DE CONVERGÈNCIA. 14 de març de 1996

 Escolto, a través de la ràdio, la veu càlida del bisbe Casaldàliga. A partir de la seva experiència a Mato Grosso denuncia la violència estructural, la injustícia programada. Parla de pobres que cerquen en accions violentes un recurs desesperat per a la supervivència. Ja no escau parlar món, de segon món, de tercer món: hi ha els qui poden i els qui no poden comprar. Aquests, diu amb tristesa, sobren, fan nosa en la rebrotada neoliberal dels nostres dies. L’Església de Jesús ha de respondre a la fam del món. Ha de defensar el dret de tothom a viure amb dignitat...


EL BISBE PERE CASALDÀLIGA 16 de març de 2006

Ens omple de goig l’atorgament del premi Catalunya al bisbe Pere Casaldàliga, de São Félix. És un reconeixement just a aquell bon català que ha gastat la seva vida al servei dels pobres del Brasil. Just i oportú, en aquest moment d’una certa confusió transversal entre nosaltres. Ell valora – acaba de dir-ho -, amb la seva fina sensibilitat que li fa veure tota la vida com a gràcia, aquest reconeixement que li arriba de la seva terra.

Però és especialment a nosaltres que ens fa bé. L’extraordinària audiència que va aconseguir el bisbe Pere, no fa gaire, en la seva última entrevista televisiva palesa una cera nostàlgia de referents que facin possible refer l’esperança. Una esperança que, en graus diversos, molts tenen la impressió d’estar perdent... Esperança, vull dir, en un cristianisme encarnat en la historia i compromès sobretot, amb la causa dels pobres. Esperança d’una Església alliberada de les hipoteques no ja d’un estat dictatorial com, de joves, demanàvem, sinó del rerefons d’intransigència que l’alimentava i que continua més viu que no crèiem, reencarnat en la democràcia.

Fa temps que la personalitat de Pere Casaldàliga està definitivament construïda i que el seu compromís està irreversiblement pres. Ho ha fet vivint enmig de les llums i de les ombres del nostre temps amb factors de lucidesa i de generositat, amb factors d’incerteses i de contradiccions. Que Casaldàliga sigui qui és i com és, ho devem al fet que ell no ha condicionar les seves opcions a un canvi previ de la societat o de l’Església, sinó que les ha preses sobre la marxa, d’acord amb la seva consciència i amb llibertat d’esperit. Així, la seva vida, en lloc de restar confinada en el terreny de les hipòtesis, les especulacions o la queixa, s’ha situat en l’àmbit de la realitat. Ha optat per fer ell allò que calia que fes tothom i, d’aquesta manera, ha obert camins per als altres.

Alguns dels títols dels seus llibres ja suggereixen l’amplada de la seva mirada. Per exemple, Yo creo en la justícia y la esperanza o En rebelde fidelidad. És a dir, a Casaldàliga la fe cristiana no l’ha allunyat mai de l’entorn: l’ha dut més aviat a denunciar el latifundisme i a fer costat als camperols sem terra. Lluitant per ells, per tots els pobres, ha cercat la justícia, amb esperança. Ha experimentat rebel·lia vehement davant la marginació i el latifundi. Ha restat fidel al projecte de l’Evangeli i per això ha vindicat una Església inculturada en l’Amazònia, lliure de residus colonialistes.

Casaldàliga assumeix, així, el nucli més genuí irrebatible de la teologia de l’alliberament. Molts – i ell, el primer- ho subratllaran legítimament. Altres preferiran referir-se a textos més clàssics, com el recent Compendi de la doctrina social de l‘Església, on s’afirma que l’atenció als problemes de la justícia, del desenvolupament, de l’alliberament “és part integrant del ministeri d’evangelitzador de l’Església” (cf. Núm 6). Tant se val... L’important de Pere Casaldàliga és el que ha fet: s’ha aturat per ajudar l`home ferit, com el bon samarità.


EN REBEL FIDELITAT. 10 de maig de 2007

 He participat, a Barcelona, en la presentació de l’obra del bisbe Pere Casaldàliga Una vida enmig del poble. Bona acollida, ambient càlid, molts exemplars venuts... (...) quest és un llibre que mereix ser llegit i reflexionat. D’una banda, l’exemplaritat del seu autor i protagonista – es tracta d’un relat autobiogràfic – afavoreix la nostra autoestima eclesial i catalana, una mica en crisi ara mateix. D’altra, ens interpel·la sobre la projecció social de la nostra fe.

El llibre comença així: “Vaig néixer a la vora del teixidor Llobregat, el 1928, en una lleteria, d’una família catòlica i de dretes que, en aquell temps, era una mateixa cosa”. I acaba amb aquestes paraules, escrites el nadal del 1989: “Déu és només amor. Nosaltres som amor, egoisme i por... però també esperança!”. Entremig, prop de mil pàgines de vida encarnada al Brasil més pobre, el Mato Grosso, patint i gaudint alhora, fent feina de conscienciació i d’evangelització, en sintonia amb tot l’Amèrica Llatina i amb una certa predilecció – “amorosa passió”, dirà ell – per Nicaragua.

En la història de Pere Casaldàliga, tot allò que nosaltres ens pensem saber de la realitat llatinoamericana... se’ns torna pàl·lid quan ho veiem cruament incorporat al seu dia a dia. Esborrona, per posar un sol exemple, la descripció de la mort del vell pare salesià João Bosco, als anys setanta. Acabada la processó de la festa de la patrona, decideix anar a la petita comissaria de Ribeirão a demanar explicacions per les tortures que s’estan infligint a dues dones. Casaldàliga l’acompanya per fer-li costat com a bisbe. Quan el pare João avisa els policies que denunciarà les seves arbitrarietats als seus superiors, rep una bufetada fortíssima al rostre. Casaldàliga intenta tallar l’impossible diàleg: “Anem-nos-en”. Però el soldat clava un cop de revòlver a la cara del pare João i tot, seguit, “en un gest fulminant el tret fatal al crani”. Moria l’endemà, després de rebre la Unció dels Malalts de mans del bisbe, en llatí, perquè Casaldàliga havia observat que aquesta era la llengua en que aquell sant home resava la litúrgia de les hores.

Poeta delicat i penetrant, intercala en aquestes memòries nombrosos poemes, en portuguès, en català, en castellà.

“El pitjor no serà  perdre el tren de la història,  sinó perdre Déu  que viatja en aquest tren”.

En rebel fidelitat és el títol d’una part del llibre i és també una bona definició de la personalitat de Casaldàliga: rebel, afegiria jo, per fidelitat evangèlica. És clar, però mai amarg. És radical, però sempre esperançat i dialogant. Alguns fruits del seu diàleg eclesial, alhora difícil i sincer, es deixen veure en el llibre. En tornar del Brasil, per exemple, el cardenal, aleshores, Ratzinger, parla d’unes determinades formes de teologia de l’alliberament “plenament legítimes i necessàries”. I en una entrevista amb Joan Pau II, el Papa reconeix la situació d’injustícia en la qual viu el Brasil, expressa el seu suport al compromís social de l’Església d’aquell país i beneeix especialment els perseguits...

“Allò que em fa és el que dono, no pas el que tinc. Com més dono més tinc perquè soc més. Com més tinc i menys dono, tinc menys, perquè soc menys.” Pere Casaldàliga


El Bisbe Pere Casaldàliga a la tarja que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:

«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.

El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.

No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»

 

En aquest enllaç trobareu la reflexió que va fer mn. Jaume Aymar a l' "Avui és festa"



dimarts, 12 de maig de 2020

EL MILLOR QUE ENS HA POGUT PASSAR A LA VIDA ÉS HAVER CONEGUT JESUCRIST


EL MILLOR QUE ENS HA POGUT PASSAR A LA VIDA ÉS HAVER CONEGUT JESUCRIST

Avui 12 de maig de 2020, el bisbe Joan hagués complert noranta anys. Tal dia com a vull va néixer a la ciutat de Cornellà de Llobregat on els seus pares regentaven un forn, però quan tot just havia complert nou mesos, morí el seu pare víctima d'una pneumonia. Aquest fet obligà a la seva mare a prendre la decisió de tornar a casa dels avis materns, a la ciutat veïna de Sant Feliu de Llobregat.

Allà visqué la seva infantesa, alterada i endurida per l'esclat de la Guerra Civil Espanyola l'any 1936 quan ell tenia sis anys. Anys durs que, segons no se n'havia estat de dir, va passar gana i penúries, acompanyat de la mare i dels avis. Es definia com un nen entremaliat, que compartia amb els seus amics els jocs al carrer i la contínua presència dels soldats al voltant de casa seva.

L’entrada al seminari menor de la Conreria significà per ell l’inici d’una gran il·lusió que sempre portà a la pràctica el seu servei a Déu, Nostre Senyor, i a l’Església.
Per alguns era el senyor Bisbe, per d’altres el Bisbe Joan o el pare Joan i per alguns era simplement mossèn Joan, ho podríem dir de moltes maneres, ...però per a tots era:
una bona persona, un home bo, senzill, de tracte afable, proper, planer, prudent, humil, savi, generós, valent i un gran mestre.
Un pastor que sempre tingué l’exemple de Jesucrist i les paraules de l’evangeli, la Bona Nova, com a llum de la seva vida i de servei a l’Església.

En aquest article recollim algunes, paraules que s’han dit del Bisbe Joan. N’hem recollit moltes més que potser, en algun moment, caldrà posar totes juntes....

Josep Maria Esquirol: "Ha estat per a alguns de nosaltres un mestre, a qui no li calien gaires paraules, com els antics pares del desert. En teníem prou de saber que hi era, i de gaudir, a voltes, de la seva companyia"

Teresa Pou :"Si tanco els ulls, veig el bisbe Joan Carrera somrient, amb aquell somriure entremaliat, murri, i li agraeixo el fet d’haver estat un comunicador valent, fidel als amics, generador de consens, estimació i respecte dins i fora de l’Església."

Joan Torras Viver: “A través de les seves múltiples responsabilitats eclesials, el Bisbe Joan, des de la seva càlida i pedagògica sinceritat i el seu somriure murri, va saber sempre escoltar, acollir,  acompanyar, asserenar, consolar, esmenar, impulsar i oferir eines per al discerniment personal i la reflexió de milers de persones, de llocs i orígens ben diversos, a les qui va fer un gran bé.”

M. Teresa Biayna Pedragosa: “Penso que el bisbe Carrera ha arribat davant Déu amb el cor i les mans plenes de coses fetes i de gent que ha estimat i que l’estima.”

Jesús i Carme: “Érem en un moment solemne de la nostra vida, davant de Mn Joan que ens agafava de les mans per ajuntar les nostres, beneint la nostra unió. Generós com era, ens va fer tres regals que en record seu han presidit casa nostra: un sant sopar, un ciri i una petita Bíblia, símbols inequívocs de la família i de la llum espiritual i flama de l’amor, sostinguts en la paraula de Déu.”

Cardenal Lluís Martinez Sistach: “El Bisbe Joan va viure amb senzillesa i joia l’Evangeli de Jesús. Per a ell era veritablement una bona notícia que orientava tota la seva vida. L’Evangeli el portà a donar-se constantment i posar-se al servei de les realitats eclesials i de la societat, ben conscient que l’Església viu en el món i ha de realitzar la seva missió i el seu servei enmig del món. I ho va viure dia rere dia amb la joia de Jesús fins a la seva mort tot esperant la resurrecció.”


Joan-Enric Vives Arquebisbe d’Urgell: “Fou un gran escriptor. Després de Torras i Bages, segurament el millor bisbe escriptor del segle XX. Potser no l'únic, perquè hi va haver també el bisbe Ramon Masnou, i algun altre. I com a eclesiàstic cal destacar-lo, com una figura resplendent. Desitjava una Església humil i evangelitzadora que dona Jesucrist, passi el que passi.”

Mn Jaume Aymar: “El bisbe Joan creia en la bellesa com a via privilegiada per a la transcendència i l’evangelització. Tots recordem aquell estil de celebrar i de predicar del Bisbe Joan, pausat, reflexiu, amb un discurs que invitava a la conversió.”

P. Josep M Soler o.s.b. Abat de Montserrat: ”El bisbe Joan, molt vinculat a Montserrat,  destacava per la seva profunditat espiritual, la seva senzillesa humana, la seva capacitat de posar pau i de buscar concòrdia i de treballar pel bé i per la comunió en el si de l’Església.”

Mn. Salvador Bacardit: “El Bisbe Joan creia profundament que Jesucrist és el do que cal cercar i acollir. És Ell el do que hem de procurar de fer arribar a tothom.”

M. Clara Pujadas: “Ell vivia amb intensitat el moment present, això juntament amb la seva capacitat d’assaborir el gust de la fe i la seva finor espiritual, m’ajudaven a mantenir la presència de Déu al llarg del dia”.


Mn. Francisco Prieto: “La valoració de la religiositat popular va ser una de les seves bones intuïcions en uns anys en què era un tema controvertit, convidant-nos a pensar si té sentit una religió que no toqui les entranyes i els sentiments de la gent”.

Mn. Ramon Corts :  “La vocació de pastor del Bisbe Joan Carrera el menà a fer sempre present l’Evangeli a la vida de les persones. El seu tarannà acollidor li donà una especial sensibilitat envers les manifestacions de religiositat popular“

Antoni Bassas: “El bisbe Joan era un home d’una peça, íntegre, fort i bondadós alhora. Un home sensible, educat, culte, que estimava les persones, que veia Crist en als altres, que estimava el seu temps històric i el seu país, Catalunya.”



dijous, 9 d’abril de 2020

VIA CRUCIS del BISBE JOAN CARRERA

Imatge del Crist que es venera a la Parròquia
de Sant Isidre Llaurador (L'Hosp.), realitzada
per l'escultor Carlos Fernando (1949)

Són molts els textos que el Bisbe Joan ens ha deixat i que ens permeten anar recordant el seu tarannà, el seu  missatge, el seu pensament,... Els trobem escrits a la seva secció de Catalunya Cristiana “Ara Mateix”, recollits en el llibre el mateix nom per mn. Joan E Jarque i que durant vint-i-cinc anys ens anà fent pensar, reflexionar, sobre fets eclesials, socials, educatius, ... també en llibres com “El gust per la fe” o “La canya esquerdada”.

N’hi ha un però, que potser per la càrrega emocional, pel moment personal en el que el va escriure, el va impregnar de tot el seu pensament, la seva vivència de sacerdot, de la seva estimació a Jesús Nostre Senyor, com tantes vegades ens va dir i ens va demostrar. En ell hi abocà tota la seva profunda espiritualitat expressada d’una manera senzilla.

Mn. Francisco Prieto, actual rector de Sant Isidre, diu d’ell “en el texto del Via Crucis, encontramos la sencillez, verdad y complejidad del corazón humano y de la fe en Jesús, el Señor, que acompaña nuestro caminar. Conecta con la gente, pues describe situaciones y emociones que afectan a todas la persones por igual. Se aprecia mucho el que mn. Carrera defendiese y valorase la llamada “religiosidad popular. (Via – Crucis, Parròquia de Sant Isidre,  Reedició .2018)

Mn. Ramon Corts, s’hi refereix d’aquesta manera: “La vocació de pastor del Bisbe Joan Carrera el menà a fer sempre present l’Evangeli a la vida de les persones. El seu tarannà acollidor li donà una especial sensibilitat envers les manifestacions de religiositat popular“( Via Crucis del Bisbe Carrera. Editorial Balmes.2017)

Es tracta del VIA – CRUCIS que va escriure el bisbe Joan l’any 1991, quan encara era rector de Sant Isidre Llaurador, a L’Hospitalet de Llobregat, pocs mesos després prendria possessió de també com a rectos de la parròquia de Sant Francesc d’Assís a Badalona i el mateix any, el 22 de setembre, va ser ordenat Bisbe Auxiliar de Barcelona.

Va escriure aquest Via – Crucis a mode de comiat dels seus feligresos de Sant Isidre com diu en la introducció: “Aquest text va néixer precisament per al Via-Crucis del divendres Sant. Ja ha guiat la nostra pregària unes quantes vegades i s’ha enriquit amb la fe i l’amor de tots. El dedico cordialment tots els feligresos que, cada any, tornen a sentir, en aquestes dates, l’encís de Jesús i volen aprofundir en el seu camí d’entrega. Amb un record, també, pels que un dia van fer-lo i ja no són entre nosaltres, sinó amb el Ressuscitat”. (Introducció a la primera edició, parròquia de Sant Isidre , 1991),cliqueu en aquest enllaç si elvoleu veure tot sencer: VIA - CRUCIS Parròquia de Sant Isidre

Aquí en tenim alguns exemples del seu missatge:

II ESTACIÓ – CARREGUEN JESÚS AMB LA CREU
 Jesús, quan pren la creu i se la carrega al coll, s’identifica amb tots els homes que han patit i patiran al llarga del temps.(...)
Ningú de nosaltres no es veu lliure de patir: hi ha malalties, les dificultats de convivència, la solitud, la misèria, l’angoixa moral... Tot aquest dolor el podem aguantar com si fóssim condemnats a treballs forçats... o el podem assumir com un projecte creatiu, enriquidor, constructiu... Aquest és el dilema.(...)
Ajudeu-me a fer de la meva creu de cada dia un exercici d’amor al Pare i als germans.






III ESTACIÓN – JESÚS CAE BAJO EL PESO DE LA CRUZ
Que, en nuestras caídas, el recuerdo de tu fuerza nos ayude a ponernos de pie también nosotros. Que ningún fracaso, ningún desengaño logre jamás romper nuestra fidelidad.






VII ESTACIÓN – JESÚS CAE POR TERCERA VEZ
Las caídas de Jesús también son figura de nuestras caídas morales, de nuestros pecados. (...)
Sin embargo, Jesús no nos condena. Ha venido a salvarnos. Nos pide simplemente que tengamos la sinceridad de decir, como el hijo prodigo: Padre he pecado...(...)

El Sacramento de la penitencia es la Fuente del perdón de Jesús, el signo de nuestra reconciliación y de nuestra paz interior, el siempre posible encuentro del agua limpia de nuestro bautismo.








XII  ESTACIÓ – JESÚS MOR A LA CREU
Després de tres hores d’agonia, Jesús dona la vida. “Pare – va dir – a les teves mans confio el meu esperit”.
Allò que perd l’home és l’egoisme. Per això la seva salvació havia de venir per la via de la generositat.
Jesús estima fins a l’extrem. Ell no perd la vida, la dona. No sofreix la mort, l’accepta positivament.
Resseguint la seva trajectòria, del pessebre a la creu on ara el veiem exànime, ens adonem de comés fonda, i ampla,  i alta, i llarga la seva estimació.


XIV ESTACIÓ – JESÚS ÉS COL·LOCAT AL SEPULCRE
Dels braços de Maria, el cos de Jesús passa a un sepulcre nou, cavat en la pedra.
Tota la gran esperança de la seva mare, totes les petites esperances dels seus seguidors desconcertats... són, ara, que ben aviat aquest sepulcre quedi buit.
Els jueus no les tenen totes i hi posen vigilància...
Però res ni ningú no podrà aturar el gran pas, la Pasqua de Jesús a través de la mort. Travessarà aquesta com Moisès va travessar el Mar Roig.
Ara ja és a l’altra riba i ens hi prepara estada.

Del sepulcre buit de Jesús ens arriba la bona nova: tots els nostres sepulcres tenen el mateix destí que el de Jesús: un dia quedaran buits.
Tots els sofriments humans de tota la història tenen el mateix destí que les ferides de Jesús: tornar-se glorioses.
Aquest sepulcre buit recolza la nostra esperança de vida per sempre.
El nostre Divendres Sant ja present la matinada de Diumenge de Glòria, la més pura i esperançadora de totes.




DINS DEL SEPULCRE REPOSA, EL COS DEL MEU REDEMPTOR
AGRAIT, DAMUNT LA LLOSA, VOLDRIA MORIR D'AMOR
PER VOSTRA PASSIÓ SAGRADA.



Imatges dels relleus del Via - Crucis (Parròquia de Sant Isidre Llaurador. L'Hospitalet) realitzats en alabastre de 60 per 40 centímetres per l'escultor Héctor Cesena. Fotografies Antoni Panyella i Vallès

SETMANA SANTA - 2020

SANT JERONI DE LA MURTRA - OFICI DE TNEBRES - 20202


Dos interessants textos per viure aquests primers dies. El primer es tracta de l'homilia de mn. Jaume Aymar en la Santa Missa del Diumenge de Rams i el segon una reflexió de la Montserrat Llopart. Els dos textos ens ajuden en aquesta Setmana Santa que, tot i viure-la d'una forma diferent no ens ha de d'apartar-nos del camí, un camí de la Creu que ens portarà a la Ressurrecció de Jesús, Nostre Senyor.

DIUMENGE DE RAMS 2020

La veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més:

La resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres...
Amics: aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor.

Fixeu-vos: Pilat, home astut, s’adona del veritable motiu pel qual han entregat Jesús: no és perquè fes miracles, no és perquè arrossegui les multituds, no és perquè s’hagi volgut fer “rei”, potser ni tan sols perquè es proclamés fill de Déu: és per enveja. L’enveja. En un altre lloc dels evangelis es recull un curiós incident de la vida de Jesús: diu els de Natzaret estaven gelosos dels de Cafarnaüm, perquè el “seu” profeta, Jesús s’havia posat a exercir allí de profeta i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida. Les gelosies són filles de l’enveja. Aquests dies de convivència estreta a les famílies i a les comunitats, pot ser que aflorin sentiments, ressentiments,  tensions i enveges...No sabem estar sols i de vegades no sabem  ni conviure. Recordem que contra enveja, caritat, és a dir amor a fons perdut, perdó; segurament tindrem més d’una ocasió de reconciliar-nos, fem-ho! Fem-ho encara que sigui amb una trucada o un watsapp adreçat a aquella persona que potser en algun moment ens ha fet mal: recordem que Jesús va morir perdonant.

També és trist que moltes persones no tingui una afecció, un hobby, una vivència de lleure amb sentit... És significatiu i preocupant que la tercera despesa que s’està fent aquests dies sigui la de l’alcohol: fugir de la realitat.

Tornem al relat de la Passió; mossèn Josep Rius Camps, biblista, ens fa notar que hi surten dos personatges que es diuen Simó: l’un és Simó Pere, el cap de colla, la pedra... L’altre és Simó de Cirena. Simó Pere nega Jesús tres vegades. Simó de Cirena en canvi l’ajuda a carregar la creu.

I en aquestes dues actituds contraposades dels dos que es diuen Simó hi veig d’alguna manera el nostre capteniment de nosaltres aquests dies. Podem negar la realitat, ens hi podem rebel·lar, ens hi podem adaptar passivament... però també podem acceptar-la, tirar endavant i ajudar que tirin endavant persones més vulnerables, com esteu fent tants, com està fent el grup de voluntaris de Càritas de la parròquia de Santa Maria.  No cal dir que hi veiem també la disponibilitat del personal sanitari, que amb alt risc de contagi, continua abnegadament multiplicant-se als hospitals, clíniques i residències. A ells, tot el nostre suport i la nostra pregària.

Tornant a Pere, el papa Francesc, el seu successor, aquests dies, en l’Anuari Pontifici ha relegat el concepte teològic de “Vicari de Crist” al nou apartat de “títols històrics”. És un canvi molt significatiu. Històricament els papes eren vicaris de Pere i progressivament el títol es va anar canviant pel de “vicari de Crist”... Jorge Mario Bergoglio fidel a l’Evangeli. s’estima més quedar-se en el cor amb el títol de “servent dels servents de Déu”, el títol més autèntic.

Anem a celebrar l’eucaristia, memorial de l’amor. Que ens faci forts i que aquesta Setmana Santa que comencem sigui, per a tots, una setmana de plenitud de l’amor.

REFLEXIÓ SOBRE


              La institució de l’Eucaristia

És difícil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús.

Eren les darreres hores, Jesús, que sabies que estaves amb els teus amics, aquells a qui Tu estimaves i donaves la gran missió d’escampar arreu la BONA NOVA, que de part del Pare ens havies vingut a portar a tots... Vàlida,  fins la fi del món.

És difícil copsar els teus sentiments aquell capvespre de dijous. Eren les festes de Pasqua i Tu, Jesús, -com bon jueu- volies celebrar l’àpat pasqual amb els teus amics.

Abans de seure taula, et trobem amb aquell gest tan tendre i de servei: rentar els peus als deixebles. “Qui sigui el primer, serà el servidor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a servir”, ens havies dit i ara ho feies.

Després, assegut a taula, deuríeu parlar de moltes coses... El teu cor bullia d’estimació envers tots nosaltres i volies transmetre als teus deixebles propers –i a la Humanitat sencera- tantes coses... abans de marxar.

En el teu cor d’home i Déu hi érem tots, cadascú en el seu temps i el seu nom.

En un moment del sopar, vas agafar el pa i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat -i que en Tu s’havia complagut-, vas partir-lo i donar-ne un bocí a cada un d’ells: “Preneu i mengeu, això és el meu cos”.

Què va passar, Jesús, en el teu cor?... Quin sentiment inefable d’amor !!... I què va passar en el cor dels teus amics?...  Ja no eres sols present a taula,  sinó que t’incorporaves a ells i a la seva vida, d’una manera real i plena.

El sopar va continuar, menjant i parlant... Tenies tantes coses a dir que no hi cabien en el teu cor !!
Acabat el sopar, vas prendre el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els hi vas donar, tot dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”.  Sang, que dintre de poques hores vessaries per tota la Humanitat, com a culminació del teu gran amor envers ella. Però vas afegir unes paraules, que ens han de fer pensar molt: “Feu això en memòria meva”.

Què ens demanes, Senyor?... Fer la teva presència real entre nosaltres i la teva entrega de servei amorosa a tots.

Aquest FEU, no és sols fer-te present en la celebració eucarística, és fer el que feies en aquells moments: Donar-te tot. I això vol dir: Presència i fets.

Cada vegada que escoltem les paraules del sacerdot, en la celebració eucarística: “Féu això...”, han de fer-nos sentir implicats en el que volen dir: Presència i fets.

La presència ens la dóna el sacerdot, pel seu ministeri, però els fets, el estimar i donar-se com Jesús a tota la Humanitat, hem de fer-ho nosaltres.

Ell ens ho demana, ens ho repeteix en cada celebració eucarística. Ara ens toca a nosaltres “el fer”, responent al seu desig.

Que aquesta paraula “feu”, sortida dels llavis de Jesús en el context del seu darrer sopar, no se’ns oblidi mai. Ja sabem com ha de ser, Ell també ens ho va dir: “ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES, COM JO US HE ESTIMAT”.

Jesús ens ha posat el llistó molt alt, el arribar-hi serà segons la mesura del nostre amor. Si ens diem deixebles seus, si ens diem els seus amics, si diem que som cristians... quina mesura del “feu” posarem en la nostra vida?...


Montserrat Llopart

dilluns, 23 de març de 2020

PREGÀRIES I TEXTOS

Volem donar les gràcies a la Montserrat Llopart per fer-nos arribar aquestes pregàries que reproduïm a continuació. De ben segur ens ajudaran en els moments de pregària d'aquests dies.

També adjuntem l'homilia del IV Diumenge de Quaresma de mn. Jaume Aymar
CESC QUE HI VEUEN

També hem actualitzat l'anterior article amb noves propostes i noves actulitzacions com CATALUNYA CRISTIANA i CATALUNYA RELIGIÓ.

ENS PODEU FER ARRIBAR LES VOSTRES PREGÀRIES, LES VOSTRES REFLEXIONS, LES ANIREM COMPARTINT. MOLTES GRÀCIES!!
ENS HO PODEU FER ARRIBAR A AQUESTA ADREÇA:


memorialbisbejoancarrera@gmail.com


ENTRE TOTS EN EN SURTIREM!!   #PreguemACasa

"LA NOSTRA ESPERANÇA ÉS EL SENYOR"



EN EL SOFRIMENT


Quan un cor està sofrint, quan a un sembla que se li enfonsa el món, quan tot és negre, quan no et sembla que hi hagi res al teu entorn capaç de fer-te reviure... no t’enfonsis, no és veritat que no hi hagi res; hi ha el més gran... hi ha un cor que batega en tu i amb tu, hi ha el cor de Crist que compren el sofriment. També Ell va sofrir, es va trobar sol, enfonsat i abandonat... I com Ell, que tenia el seu Pare Déu a qui recórrer, també tu, que sofreixes, el tens... Déu t’estima, està al teu costat, et dóna força..., et diu que no defalleixis, que el sofriment et purifica..., que aquí s’acaba tot, però a l’altra vida no sofriràs, seràs feliç amb Ell i amb els teus per sempre.

Aguanta!, conforma’t i ofereix... No estàs sol. Déu t’estima i resisteix el dolor amb tu.

Els que han sofert, els que sofreixen són grans davant Déu... I no vulguis fer el camí sol. Atura’t. Mira la creu de Crist..., braços oberts... Mira’t, hi ets dintre d’ells, no t’ha deixat fora, perquè t’ha comprat amb la seva sang, li pertanys i t’estima.

Mira... els seus ulls volen clavar-se en els teus, no el rebutgis... Seràs feliç dins del dolor i segur que et pesarà menys.

“Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré i us faré reposar”, ens diu en l’Evangeli, a tu, a mi, a tots.

Per què, si ens movem a tantes veus, no ens movem a la d’Ell?...

Que Déu ens faci la gràcia d’obrir-li el cor, de retornar a l’esperança per poder viure en pau.                   

Amén.                                                       
Montserrat Llopart


EN EL SOFRIMENT. Document pdf


EN EL NOSTRE TEMPS

Acollim, agraïm i junts ens comprometem.

No és l’hora de la por ni de la soledat.
No és el temps de la dispersió.
No és el moment de fer camins en solitari.
No és l’instant de la pregunta sense sortida.

És l’hora de la comunió. És el temps de la veritat.
És l’hora d’escoltar, acollir, construir...
És l’hora d’entre tots i totes buscar i caminar.
 
És ara quan ens hem de donar la mà.
És ara quan la por no té res a fer.
És ara quan la nostra força és el diàleg.

És el temps dels qui creuen i esperen.
És el temps pels qui es volen fer nous.
És el temps pels qui desitgen fer quelcom nou.
És el temps perquè les nostres mans toquin i acullin el món amb la il·lusió d’una esperança nova.

Que s’acostin a cada persona, situació i projecte, amb el respecte
        que requereix tot allò que és humà.
Que s’enllacin amb moltes altres mans, per constituir xarxes que generin

        vida.                                                                             AMÉN.




HOMILIA DEL CARDENAL JOAN JOSEP OMELLA
IV Diumenge de Quaresma


CECS QUE HI VEUEN

HOMILIA mn. Jaume Aymar
22  de  març de 2020

Cal situar aquest evangeli que hem proclamat en el context de les comunitats cristianes a Àsia Menor cap a finals del segle primer, per a les quals va ser escrit l’Evangeli de Joan i que s’identificaven amb el cec i amb la seva curació. Elles mateixes, aquestes primeres comunitats, a causa d’una visió legalista i mesquina de la llei de Déu, possiblement eren “cegues”, no veien tota la novetat de la vida i l’ensenyament de Jesús. Però, com  va succeir per al cec, també elles van aconseguir veure la presència de Déu en la persona de Jesús de Natzaret i es van anar convertint.
Els deixebles pregunten al Mestre: “rabí qui va pecar, ell o els seus pares, perquè hagi nascut cec? “ En aquella època –i en d’altres èpoques, també en la nostra passa encara en algunes cultures- un defecte físic o una malaltia era considerada un càstig de Déu. Associar els defectes físics al pecat era una manera amb el qual els sacerdots de l’Antiga Aliança mantenien el seu poder sobre la consciència de poble. Jesús ajuda a corregir les seves idees i dóna una visió nova del mal: "Ni ell va pecar ni els seus pares, és perquè es manifestin en ell les obres de Déu ".  Aquí tenim una clau per llegir el tema del mal des de l’òptica cristiana: la tenebra, la foscor, la incertesa, el desconcert ... és el teló de fons que fa que ressalti encara més la novetat i la claror de la intervenció de Déu.  El cec no simbolitza el pecador, ni la ceguesa el pecat. Més aviat la ceguesa és la situació prèvia a haver acollit Jesús i la seva Paraula. I la visió que Jesús dóna simbolitza la fe.

EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes