diumenge, 23 d’agost de 2020

"EN TORT ÉS UN POETA NOSTRE"

Reproduïm el text de l’article sobre mn. Manuel Tort, amic del Bisbe Joan des de les seves èpoques de seminaristes. El podeu trobar també a l’enllaç de Catalunya Cristina del dia 2 d’agost de 2020. També hi trobareu un article de mn. Francesc Nicolau, a qui recordem especialment en el seu 90 è aniversari.

CATALUNYA CRISTIANA

"EN TORT ÉS UN POETA NOSTRE"


Aquesta va ser l’afirmació que va fer el bisbe Joan de mn Manuel Tort en la presentació del seu llibre de poemes “Aigües amargues”. Continuava dient el Bisbe Joan: “Ens enalteix a tots perquè un poeta ens expressa a tots, i perquè en la seva veu, a estones profètica, a estones amarga, però sempre esperançada, hi veiem la nostra pròpia esperança que sovint ha estat difícil; el nostre propi dolor; la nostra pròpia voluntat de ser un poble amb un nom; de complir aquest destí que, com ell diu, és simplement ser catalans”.

La seva amistat venia de lluny. Des del seminari compartien ideals: un amor a l’Església, a Catalunya i a la classe obrera. Juntament amb altres capellans vas ser dels primers que es van dedicar a uns barris plens d’immigració. Mn. Manel en el poema “Com he plorat davant de tes despulles” posà de relleu aquesta amistat quan davant de les despulles del Bisbe Joan va esclatar en un plor incontenible. Amb joia cada any recordaven aquell 11 de juliol de 1954 en que van ser ordenats sacerdots a Montserrat, en aquesta mateixa data pujaven a donar gràcies a la Mare de Déu.

Parlar amb ell era tota una lliçó d’història viscuda. Relats en primera persona com el que amb un somriure murri explicava que un any, a la biblioteca del Seminari, que era l’única dependència que impedia que la claror fos vista de fora, van posar una gran bandera catalana i sense que ningú ho sabés van celebrar la diada de Sant Jordi.

 

Des de la seva ordenació de sacerdot  exercí la seva tasca pastoral a diverses parròquies principalment al barri de Gràcia. Fou director del secretariat de catequesi i delegat diocesà d’ensenyament i consiliari dels Lluïsos. Molts l’hem conegut en el seu vessant de poeta, com ell ens ha deixat dit: “El poeta té la capacitat d'esdevenir a través dels seus escrits un teòleg complet i un catequista molt eficaç.” Us he de confessar que n’hi ha algunes que les he de llegir vàries vegades, però lluny de fer-se carregós m’ha servit per fer-ne reflexió i pregària. Com va dir el bisbe Sergi en l’homilia de la missa exequial: “ha mort un prevere poeta, un artista, un inspirat del Senyor, un amic del “germà” Jesús de Natzaret.”

 

Poemes que com ell mateix deia eren “expressió de bellesa de la fe” i “són un cant amb la unió amb Déu”. “La poesia és un vehicle extraordinari per poder dialoga amb Déu” i aquí en tenim una mostra:

 

Germà Jesús, si encara et soc germà

            guia’m el seny i dona’m lucidesa.

            Soc davant teu i allargo la mà estesa

            per encaixar amb la teva estesa mà


Jordi Breu i Panyella

dimarts, 11 d’agost de 2020

PERE CASALDÀLIGA, BISBE DELS POBRES, GRÀCIES PER LES TEVES PARAULES, GRÀCIES PEL TEU EXEMPLE

 

Aquest dissabte rebíem amb tristesa la mort del Bisbe Pere Casaldàliga. Feina ja dies que estàvem seguint l’evolució de la seva recaiguda. Pregàvem per ell. De seguida vaig pensar, què n’opinava el bisbe Joan del bisbe Casaldàliga. Vaig buscar al llibre “Ara mateix”, el recull que gràcies a mn. Joan E. Jarque de tots els articles que el bisbe Joan va escriure durant vint-i-cinc anys a la seva columna setmanal a Catalunya Cristiana i vaig trobar el següent:


EL NOSTRE PUNT MÉS CLAR DE CONVERGÈNCIA. 14 de març de 1996

 Escolto, a través de la ràdio, la veu càlida del bisbe Casaldàliga. A partir de la seva experiència a Mato Grosso denuncia la violència estructural, la injustícia programada. Parla de pobres que cerquen en accions violentes un recurs desesperat per a la supervivència. Ja no escau parlar món, de segon món, de tercer món: hi ha els qui poden i els qui no poden comprar. Aquests, diu amb tristesa, sobren, fan nosa en la rebrotada neoliberal dels nostres dies. L’Església de Jesús ha de respondre a la fam del món. Ha de defensar el dret de tothom a viure amb dignitat...


EL BISBE PERE CASALDÀLIGA 16 de març de 2006

Ens omple de goig l’atorgament del premi Catalunya al bisbe Pere Casaldàliga, de São Félix. És un reconeixement just a aquell bon català que ha gastat la seva vida al servei dels pobres del Brasil. Just i oportú, en aquest moment d’una certa confusió transversal entre nosaltres. Ell valora – acaba de dir-ho -, amb la seva fina sensibilitat que li fa veure tota la vida com a gràcia, aquest reconeixement que li arriba de la seva terra.

Però és especialment a nosaltres que ens fa bé. L’extraordinària audiència que va aconseguir el bisbe Pere, no fa gaire, en la seva última entrevista televisiva palesa una cera nostàlgia de referents que facin possible refer l’esperança. Una esperança que, en graus diversos, molts tenen la impressió d’estar perdent... Esperança, vull dir, en un cristianisme encarnat en la historia i compromès sobretot, amb la causa dels pobres. Esperança d’una Església alliberada de les hipoteques no ja d’un estat dictatorial com, de joves, demanàvem, sinó del rerefons d’intransigència que l’alimentava i que continua més viu que no crèiem, reencarnat en la democràcia.

Fa temps que la personalitat de Pere Casaldàliga està definitivament construïda i que el seu compromís està irreversiblement pres. Ho ha fet vivint enmig de les llums i de les ombres del nostre temps amb factors de lucidesa i de generositat, amb factors d’incerteses i de contradiccions. Que Casaldàliga sigui qui és i com és, ho devem al fet que ell no ha condicionar les seves opcions a un canvi previ de la societat o de l’Església, sinó que les ha preses sobre la marxa, d’acord amb la seva consciència i amb llibertat d’esperit. Així, la seva vida, en lloc de restar confinada en el terreny de les hipòtesis, les especulacions o la queixa, s’ha situat en l’àmbit de la realitat. Ha optat per fer ell allò que calia que fes tothom i, d’aquesta manera, ha obert camins per als altres.

Alguns dels títols dels seus llibres ja suggereixen l’amplada de la seva mirada. Per exemple, Yo creo en la justícia y la esperanza o En rebelde fidelidad. És a dir, a Casaldàliga la fe cristiana no l’ha allunyat mai de l’entorn: l’ha dut més aviat a denunciar el latifundisme i a fer costat als camperols sem terra. Lluitant per ells, per tots els pobres, ha cercat la justícia, amb esperança. Ha experimentat rebel·lia vehement davant la marginació i el latifundi. Ha restat fidel al projecte de l’Evangeli i per això ha vindicat una Església inculturada en l’Amazònia, lliure de residus colonialistes.

Casaldàliga assumeix, així, el nucli més genuí irrebatible de la teologia de l’alliberament. Molts – i ell, el primer- ho subratllaran legítimament. Altres preferiran referir-se a textos més clàssics, com el recent Compendi de la doctrina social de l‘Església, on s’afirma que l’atenció als problemes de la justícia, del desenvolupament, de l’alliberament “és part integrant del ministeri d’evangelitzador de l’Església” (cf. Núm 6). Tant se val... L’important de Pere Casaldàliga és el que ha fet: s’ha aturat per ajudar l`home ferit, com el bon samarità.


EN REBEL FIDELITAT. 10 de maig de 2007

 He participat, a Barcelona, en la presentació de l’obra del bisbe Pere Casaldàliga Una vida enmig del poble. Bona acollida, ambient càlid, molts exemplars venuts... (...) quest és un llibre que mereix ser llegit i reflexionat. D’una banda, l’exemplaritat del seu autor i protagonista – es tracta d’un relat autobiogràfic – afavoreix la nostra autoestima eclesial i catalana, una mica en crisi ara mateix. D’altra, ens interpel·la sobre la projecció social de la nostra fe.

El llibre comença així: “Vaig néixer a la vora del teixidor Llobregat, el 1928, en una lleteria, d’una família catòlica i de dretes que, en aquell temps, era una mateixa cosa”. I acaba amb aquestes paraules, escrites el nadal del 1989: “Déu és només amor. Nosaltres som amor, egoisme i por... però també esperança!”. Entremig, prop de mil pàgines de vida encarnada al Brasil més pobre, el Mato Grosso, patint i gaudint alhora, fent feina de conscienciació i d’evangelització, en sintonia amb tot l’Amèrica Llatina i amb una certa predilecció – “amorosa passió”, dirà ell – per Nicaragua.

En la història de Pere Casaldàliga, tot allò que nosaltres ens pensem saber de la realitat llatinoamericana... se’ns torna pàl·lid quan ho veiem cruament incorporat al seu dia a dia. Esborrona, per posar un sol exemple, la descripció de la mort del vell pare salesià João Bosco, als anys setanta. Acabada la processó de la festa de la patrona, decideix anar a la petita comissaria de Ribeirão a demanar explicacions per les tortures que s’estan infligint a dues dones. Casaldàliga l’acompanya per fer-li costat com a bisbe. Quan el pare João avisa els policies que denunciarà les seves arbitrarietats als seus superiors, rep una bufetada fortíssima al rostre. Casaldàliga intenta tallar l’impossible diàleg: “Anem-nos-en”. Però el soldat clava un cop de revòlver a la cara del pare João i tot, seguit, “en un gest fulminant el tret fatal al crani”. Moria l’endemà, després de rebre la Unció dels Malalts de mans del bisbe, en llatí, perquè Casaldàliga havia observat que aquesta era la llengua en que aquell sant home resava la litúrgia de les hores.

Poeta delicat i penetrant, intercala en aquestes memòries nombrosos poemes, en portuguès, en català, en castellà.

“El pitjor no serà  perdre el tren de la història,  sinó perdre Déu  que viatja en aquest tren”.

En rebel fidelitat és el títol d’una part del llibre i és també una bona definició de la personalitat de Casaldàliga: rebel, afegiria jo, per fidelitat evangèlica. És clar, però mai amarg. És radical, però sempre esperançat i dialogant. Alguns fruits del seu diàleg eclesial, alhora difícil i sincer, es deixen veure en el llibre. En tornar del Brasil, per exemple, el cardenal, aleshores, Ratzinger, parla d’unes determinades formes de teologia de l’alliberament “plenament legítimes i necessàries”. I en una entrevista amb Joan Pau II, el Papa reconeix la situació d’injustícia en la qual viu el Brasil, expressa el seu suport al compromís social de l’Església d’aquell país i beneeix especialment els perseguits...

“Allò que em fa és el que dono, no pas el que tinc. Com més dono més tinc perquè soc més. Com més tinc i menys dono, tinc menys, perquè soc menys.” Pere Casaldàliga


El Bisbe Pere Casaldàliga a la tarja que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:

«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.

El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.

No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»

 

En aquest enllaç trobareu la reflexió que va fer mn. Jaume Aymar a l' "Avui és festa"



EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes