Amb
aquest titular, que també fèiem servir en l’anterior article, el setmanari
Catalunya Cristiana obria el seu número 1.517 del 16 d’octubre de 2008 i que va
dedicar en gran part a cobrir la notícia de la mort i l’enterrament del bisbe
Joan.
La
premsa el va definir com “un
home serè i dialogant”, “un pastor
sol·lícit”, “un bisbe de proximitat”,
“un bisbe del poble”.... des de sectors molt diversos de la societat
es van rebre paraules d’elogi vers la figura del bisbe Joan.
Tal
dia com avui, sis d’octubre, es van fer les seves exèquies, festivitat de sant
Bru, titular de la Cartoixa de Montealegre, un lloc molt freqüentat i estimat
pel bisbe Joan on feia precisament un any havia presidit una missa conventual.
La
missa exequial celebrada a la Catedral del Barcelona aplegà a vint prelats
entre cardenals, arquebisbes i bisbes i seguida amb gran fervor per uns dos mol
fidels que volgueren donar l’últim i emotiu adéu. En el transcurs de la missa,
després de la comunió es llegí el text del testament espiritual del bisbe; creiem que val la pena recordar-lo, ja que tot i el pas del temps són paraules ben vives per
viure i practicar avui:
“Vull manifestar que, a mesura que
passen els anys, augmenta la sensació que la mort ja no és tan llunyana com
semblava... L’accepto com a part integrada de la meva existència i, malgrat que
no sento pressa perquè arribi, la miro amb esperança.
L’esperança que em ve de la meva fe en
Jesucrist ressuscitat que, per gràcia de Déu, m’ha acompanyat tota la vida. Una
fe que, en mi, ha surat per damunt de les febleses i els dubtes – que també els
he tingut – i que ha viscut en el si de l’Església catòlica, que ha estat
sempre per a mi una pàtria espiritual.
Desitjo consagrar els dies que em
resten a la difusió de l’Evangeli, tal com, més bé o més malament, ho he fet
fins ara com a prevere i com a bisbe, i a viure’l jo mateix en un procés de
conversió que mai no s’acaba.
Espero poder fer el pas a la vida
definitiva amb el suport de la pregària i dels sagraments de l’Església i sota
la protecció de la Mare de Déu de Montserrat, en el santuari de la qual vaig
ser ordenat sacerdot i que porto com a senyal d’identitat en el meu escut
episcopal.”
