En plena cursa cap a la presidència del Barça
els candidats busquen tota mena de suport de socis i sòcies a través de
campanyes publicitàries, globus pels nens, gorres i altres productes de marxandatge,
etc. També es rodegen d'antics jugadors il·lustres de les diferents seccions
del club, que ocuparan tal o qual càrrec de responsabilitat a la junta o a la
secretària tècnica o prometent la contractació d'aquell jugador que farà les
delícies dels seguidors a l'Estadi.
M'ha resultat si més no curiós que en mig
d'aquesta voràgine informativa l'assistència, a uns d'aquests actes
promocionals, de "dues persones significatives de l'Església"
recolzant a dos dels candidats. Per una part mn. Ballarín (amb els seus 95 anys!)
i per l'altre sor Lucia Caram prenent part en aquesta cursa presidencial.
De molts és conegut que el Bisbe Joan era soci
del Barça i un bon aficionat al futbol i que cada cop que la feina li deixava
una estona, s'ho feia venir bé per anar al Camp Nou on tenia un abonament per
veure els partits del Barça.
De la relació Barça - Església el Bisbe Joan
també ens deixà un article publicat a la "Revista Barça" el desembre
de 2004 precisament amb aquest títol: "Barça
i Església? Valors a propòsit del futbol".
En aquest article versava sobre la visió del
"barcelonisme des de la seva
sensibilitat cristina". Per fer-ho primer desenvolupa unes reflexions
que ell considera com a elements positius:
- En primer lloc parla de "Fer pinya entorn dels sentiments compartits
d'uns colors i ser capaços de dir tots junts com una sola veu: Gooool!. Són un
instant i una paraula màgics que ens fan ser un de sol. Com, els que pocs
minuts abans discutien amb passió sobre tal o qual jugador, sobre si la tàctica
de joc era o no l'adequada... ara ja estan d'acord i s'alegren junts".
- En un segon punt assenyala que "m'emociona veure feliç la gent del
poble davant d'expressions simbòliques i patriòtiques", en moments que
no hi havia altra manera per poder-ho fer.
- Finalment amb un sentiment emocionat parla
de " la il·lusió visible en els nens
i nenes que amb la gorra del club posada, movent els banderins, llueixen les
samarretes amb el nom del seu jugador preferit"
 |
| Missa del Sant Pare Joan Pau II al Camp Nou el 7 de novembre de 1982 |
No obstant no deixa de manifestar els desitjos
"probablement impossibles",
però que no considera del tot inútil mencionar:
- En el primer punt a reflexionar ens deixa
dit que: "M'agradaria que es
rebaixés si més no, el volcà dels interessos confusos de l'ambició delirant
sobre la que reposa el món del futbol. Sempre m'he resistit a l'actitud
puritana de qui, per aquesta causa, desqualifiquen la part positiva; si un
rigor com aquest ho apliquéssim a tot, no ens podríem moure de casa. Però no
renuncio a considerar-me un fanàtic actiu".
- Un segon punt: "M'agradaria que no només desaparegués la violència dels altres, sinó
també la verbal de molts espectadors que de la protesta i la indignació
legítima no es passés mai a l' insult." I va més enllà quan diu que
"encara una petita minoria
d'aficionats conserva la virtut esportiva d'acollir amb un aplaudiment l'equip contrari
quan surt al camp"
- Acaba el seu article dient: "també m'agradaria que els qui compartim la
fe cristiana no ens desconnectem quan estem al Camp. I que no la
comprometéssim amb absurditats
impròpies. Mai he pregat per que el Barça guanyi. En primer lloc perquè sempre
m'he sentit motivat per necessitats més reals i més universals. En segon lloc
perquè això equivaldria a demanar que perdi el rival... i això no estaria bé"
No voldria acabar aquest article sense fer referència
a aquesta significativa història:
Pocs dies abans de la missa en record seu a la
parròquia de Sant Isidre, el dia 3 d'octubre amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, una
senyora trucà a la parròquia demanat informació de quan es realitzaria la
citada missa; al preguntar-li la relació que tenia amb el Bisbe Joan, manifestà
que ella treballava en una parada d'aquelles que fan entrepans a l'Estadi i digué
que el Bisbe Joan sempre li'n comprava un i juntament amb la beguda. Amb el pas
del temps, la salutació es tornà conversa i així aquesta senyora va conèixer al
Bisbe Joan i ara volia retre-li homenatge amb l'assistència a la missa commemorativa.
Un exemple més de com el Bisbe Joan arribava a la gent amb el seu tarannà
proper i senzill.
