Quan el divendres 19 de setembre de 2008 estant a la parròquia mn. Francesc Prieto em va donar la notícia de l’ingrés a l’Hospital de la Vall d’Hebrón en estat crític del Bisbe Joan, ja era evident la seriositat de la situació. Vaig poder parlar amb el bon amic mn. Josep Maria Turull qui em va confirmar la gravetat de la situació. Malauradament el Bisbe Joan ens deixava unes setmanes després, el 3 d’octubre. D’això aquests dies en fa catorze anys.
Es pot donar que algú pensi que els records del temps passat o d’alguna persona en especial es puguin anar oblidant amb el pas del temps. Els puc ben assegurar que això no està passant amb el Bisbe Joan.
Quan el Sant Pare el Papa Francesc ha parlat de l’obertura cap a les
perifèries de les grans ciutats, no pocs hem pensat en la tasca pastoral que el
Bisbe Joan va desenvolupar a la Barceloneta, a Badalona o a L’Hospitalet de Llobregat.
Per tot això aquests dies propers a la data del seu traspàs, és oportú fer un repàs de la trajectòria d’aquest sacerdot que després de ser ordenat el 1954 a Montserrat, on hi tingué sempre una gran estima, fou un dels consiliaris destacats en el desplegament de la Joventut Obrera de Catalunya, un dels inspiradors i directors de l’editorial Nova Terra que durant vint anys (1958-1978) excel·lí en l’edició del pensament cristià, en el camp de la pedagogia i en el de la història, va fer una encertada pastoral d’integració i d’acollida del fenomen de la immigració en les Parròquies on actuà, com a Vicari Episcopal d’Ambients Obrers demostrà coratge davant les agressions dels drets humans que feia la dictadura franquista, que inspira la creació del Grup Sant Jordi de Defensa dels Drets Humans, fou el redactor de “Catalunya avui” el 1973 i del document “Arrels Cristianes de Catalunya” que el 1985 aprovaren els bisbes catalans i de tantes i tantes altres iniciatives com l’impuls a Catalunya Cristiana i Ràdio Estel com a mitjans de comunicació de l’Església.
Bon escriptor, d’estil clar i amb capacitat per a expressar els matisos que acompanyen les realitats. Albert Manent va escriure en una ocasió que segurament Joan Carrera havia estat la personalitat de l’Església a Catalunya més important des de Torras i Bages i que representava una continuïtat, naturalment, aplicada a èpoques ben distintes.
Sempre amb una voluntat de construir, d’unir voluntats a l’entorn del missatge cristià i de la voluntat de defensa de Catalunya. Una defensa que estaria en plena sintonia amb la mobilització intensa, pacífica, plural i democràtica creant sempre ponts de diàleg i servei al seu país.
Fins aquí una forma de conèixer el bisbe Joan Carrera.
Però també podria parlar del bisbe Joan des del sentiment, des d’aquella sensació de serenor que tenies a l’estar amb ell, des d’aquella humanitat que sorgia de la seva persona i contagiava fàcilment.
Llavors dibuixaria la semblança d’una persona, escriuria una història.
El bisbe Joan que
vaig conèixer era una persona propera, amable, amb un punt d’ironia en les
seves paraules i en la seva mirada, culte i tot plegat embolcallat d’una gran
humilitat.
Davant d’un fet donava
la seva opinió encertada, recordava els orígens de la situació i anava a la rel
del problema, intentant sempre veure de forma global el fet que es debatia. No
era mai radical, però si clar i ferm en les seves conviccions.
Només tenia un punt
feble: el Barça. Llavors la seva imparcialitat quedava una mica esquerdada.
La seva gran humilitat
es podia copsar en tasca pastoral que va exercir en les parròquies on va estar.
Una tasca que no va oblidar mai l’aspecte social i polític del moment. Honorava
Déu i ajudava els homes. D’altra banda va ser sempre un sacerdot compromès amb
el seu país. Era un catalanista de cap a peus.
I per damunt de tot
era un home d’Església. Sempre va saber portar el missatge evangèlic a tothom
arrelat al del Concili Vaticà II.
Va ser el referent
d’una Església compromesa amb la fe i el país que molts cristians demanàvem i
demanem encara.
Parafrasejant
Rabindranath Tagore diria que el bisbe Joan era un home lliure, lliure com el
diluvi de la pluja, lliure com el foc o el tro que riu sorollosament, lliure
com els ocells del bosc, els alats caminants dels camins invisibles.
Com el pastor que estima el seu ramat - tal com ens diu el Papa Francesc - el bisbe Joan va saber estar a prop de les ovelles, posant-se al capdavant per indicar el camí i cuidar de l'esperança del poble; altres vegades, es situà enmig de tots amb la seva proximitat senzilla i misericordiosa; i quan calgué animà i encoratjà des del darrere a qui necessitava suport i ajut.
