Aquest estiu he llegit el titular referent a
la Jornada Mundial de Joventut a Lisboa: “El jove espanyol a qui ha confessat
el Papa: - M’esperava un Papa i he trobat un rector”. La notícia seguia:
Francisco Valverde, el jove espanyol que
aquest divendres al matí s'ha confessat amb el Papa Francesc en el marc de la
Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) de Lisboa, ha assegurat que s'ha trobat
amb "un rector" més que amb " un Papa", i ha assegurat que,
després del perdó de Francesc, sent que ha "tornat a néixer".
A l’acabar de llegir-la m’ha vingut de seguida
a la memòria el que tantes i tantes vegades he escoltat del Bisbe Joan quan
parlant d’ell, molta gent diu: “Era Bisbe però seguia actuant com a rector”.
“No ha deixat mai de ser mossèn”.
De fet encara ara trobem molts dels que van ser feligresos seus a Llefià, Bufalà o L’Hospitalet que encara recorden com a “Mossèn Joan”. “- És que no em surt dir-li d’una altra manera” em deia una senyora o –“Per a mi sempre serà Mossèn”. Per això ell va deixar que tothom li digués tal com li havia dit sempre: “bisbe Joan”, “pare Joan” o tan sols “mossèn Joan”.
Si que hi havia una cosa que sempre que podria evitava, era que li agafessin la mà per fer-li un petó a l’anell. Un anell que va ser dissenyada pel seu amic Mns. Joan E. Jarque i regal dels “Amics de Catalunya Cristiana”. Per evitar que li fessin un petó, moltes vegades se la treia i per això no era d’estranyar veure’l sense anell i després l’extraviés per alguna butxaca dels pantalons o de la jaqueta.
Una anècdota d’aquesta proximitat i estimació dels seus feligresos la podem trobar en l’anècdota que ens fa remuntar al dia 3 d’abril de 1979, dia en que es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme i en una mesa del barri de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat, on mossèn Joan era rector de sant Isidre, una senyora buscava entre les paperetes a qui ella volia triar perquè fos l’alcalde de L’Hospitalet de Llobregat. Al passar el temps i un interventor al veure que la senyora mirava i remirava les paperetes sense trobar el que buscava se li apropà i li va preguntar si la podia ajudar. Ella li va dir que no trobava entre els noms a qui ella volia per poder-lo votar. L’interventor amablement li preguntà el nom que buscava i ella li respongué: “- Busco a Mossèn Joan Carrera”. L’interventor li va explicar que aquell mossèn no figurava en cap de les llistes que es presentaven a les eleccions, al que la senyora tota seria li respongué: “- Doncs faria molt bé d’alcalde, és molt bona persona”.
La realitat és que per allà on va passar es va
fer estimar. La seva vocació sacerdotal sempre va manifestar l’amor a Jesús que
va encomanar-nos i al servei de l’Església que sempre ens va animar a seguir i
la devoció a la Mare de Déu de Montserrat que sempre dui al cor, han estat el
far que guia encara ara moltes persones que vam tenir el goig conèixer i
conviure al seu costat.
