EL BISBE JOAN CARRERA: PASTOR, AMIC I HOME DE PAÍS

 Aviat farà setze anys, el 3 d’octubre de 2008 ens deixava el bisbe Joan. Quin buit immens va obrir-se aquell dia en el cor de tants amics, feligresos i companys de camí! Per a mi, que vaig tenir la sort de conèixer-lo i compartir vivències amb ell, la seva memòria continua sent lluminosa i fecunda. Recordar-lo és, alhora, donar gràcies i renovar el compromís d’aquells ideals que ell va encarnar amb senzillesa i coherència.


Un pastor proper i humil

El bisbe Joan era un home d’Església de veritat. Seguia plenament el camí de l’evangeli a la llum de Jesucrist. Tenia a la Mare de Déu de Montserrat com a guia. Creia profundament en allò que anunciava i celebrava, i això es notava en les seves homilies, en les converses de despatx o en el cafè compartit després d’una reunió. Tenia la virtut d’expressar-se amb claredat i proximitat: les seves paraules sempre suggerien camins, mai no tancaven portes. Era un home de pregària, i també d’acció, que gaudia més al carrer, al costat de la gent, que no pas reclòs en un despatx.

Allà on fou destinat —Santa Eulàlia de Provençana, la Barceloneta, Llefià, Sant Isidre Llaurador a l’Hospitalet de Llobregat— va deixar-hi petja d’estimació i compromís. El seu cor estava amb els barris populars, amb la immigració, amb el món obrer. Ell sabia que l’Evangeli es juga en aquests escenaris, i per això defensava amb convicció la religiositat popular com a camí d’evangelització i d’arrelament. va viure i morir com a bisbe auxiliar, fidel al servei i sense buscar protagonismes ni ascensos eclesiàstics.



Amic fidel i company de camí

La seva amistat era franca, sense artificis. Recordo tantes trobades amb ell: dinars amb altres companys, converses llargues després de missa, o aquelles celebracions de Sant Joan que organitzava amb persones ben diferents però unides per la seva estima. Era capaç de fer-te sentir escoltat i valorat, fins i tot enmig de responsabilitats feixugues com a vicari episcopal, moderador de la cúria o bisbe auxiliar.

Encara el veig, amb naturalitat, comprant al mercat i saludant els venedors pel nom, o parlant de futbol, del seu Barça. Aquesta humanitat propera és el que el feia tan entranyable.


Una veu profètica

El bisbe Joan no era un home ingenu. Veia amb lucidesa les tensions i les dificultats de l’Església i de la societat, però sempre preferia apostar per la bondat de les persones i per la possibilitat de millora. La seva fe es traduïa en esperança i en capacitat d’il·lusionar.

Va ser una veu excel·lent i ponderada en moments decisius, amb capacitat de redactar i transmetre idees amb claredat i ambició pastoral.

El bisbe Joan Carrera no es va limitar a l’acció pastoral en les parròquies, sinó que va entendre els mitjans de comunicació com una eina fonamental per a l’evangelització i el diàleg cultural. Va impulsar i donar suport a iniciatives com Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, on va deixar-hi la seva empremta com a patró actiu i referent moral. També va ser una veu habitual als mitjans públics: durant anys va participar a les tertúlies del Matí de Catalunya Ràdio, aportant serenitat, claredat i capacitat de diàleg. Acceptava aquestes invitacions no per afany de protagonisme, sinó perquè volia que l’Església fos present en el debat de la societat i capaç d’afrontar preguntes incòmodes amb respecte i franquesa.


Un home de país

Joan Carrera era també un home de Catalunya. Com recordaven tant el president Jordi Pujol com el president Artur Mas, en el llibre “Mireu els lliris del camp” (CPL - 2024) la seva catalanitat era arrelada i serena, cultural i lingüística, i alhora oberta i integradora.

Entenia la fe i la identitat nacional com a camins que s’enriqueixen mútuament. Per això fou un referent també en el diàleg entre Església i Societat. Ja als anys cinquanta va treballar a les barriades obreres i amb els immigrants, unint fe, catalanitat i justícia social.


A més de la seva acció pastoral directa, el bisbe Joan va deixar una empremta profunda en el camp de la cultura i de la reflexió eclesial. Ja de jove, fou cofundador i director literari de l’editorial Nova Terra, que enmig de censures i dificultats va publicar centenars de llibres decisius per a l’Església i la societat catalanes. La seva ploma fina i el seu criteri clar el convertiren en una de les veus més lúcides del nostre episcopat. Va ser el redactor del document Arrels cristianes de Catalunya, un text profètic que va unir fe i identitat catalana i que encara avui demana ser rellegit donada la seva actualitat. Lluny de tot carrerisme, va preferir la discreció i el servei, com a simple bisbe auxiliar, però amb un prestigi moral reconegut dins i fora de l’Església. Els seus textos a la secció “Ara mateix” a Catalunya Cristiana eren de les més llegides i esperades, i molts recorden com, amb serenor i franquesa, sabia apagar focs i alhora obrir camins nous. En ell es trobaven units, d’una manera exemplar, l’amor a l’Església i l’amor a Catalunya.



El comiat i el llegat

El seu darrer servei, predicant exercicis espirituals al Miracle, va acabar amb el vessament cerebral que el va dur a l’Hospital Vall d’Hebron, on morí el 3 d’octubre de 2008. Aquells dies de vetlla i pregària van ser també una confessió d’estimació de tot un poble.

Han passat els anys, però el record de mossèn Joan (em permeto agafar aquesta llicència ja que és com jo li deia) continua viu. En la seva senzillesa ens va ensenyar què vol dir ser cristià i pastor: creure, estimar i servir. En la seva amistat ens va regalar confiança i esperança. I en la seva vida va ser sempre suggerent, com una font d’aigua fresca enmig de la plaça del poble.

El record que ens deixa és el d’un pastor fidel i humil, un home d’esperança que va estimar profundament la seva gent i el seu país. La seva amistat, el seu mestratge i el seu testimoni continuen inspirant avui aquells que el vam conèixer i tants d’altres que descobreixen en la seva vida un exemple de fe i compromís.



ENTREVISTA AL PUNT DIARI 21 de MAIG de 2022

Entrevista El Punt Avui

Entrevista El Punt Avui Entrevista de Mireia Rourera a en Jordi Breu i a mn. Jaume Aymar. 2 de juliol de 2018