Aviat farà setze anys, el 3 d’octubre de 2008 ens deixava el bisbe Joan. Quin buit immens va obrir-se aquell dia en el cor de tants amics, feligresos i companys de camí! Per a mi, que vaig tenir la sort de conèixer-lo i compartir vivències amb ell, la seva memòria continua sent lluminosa i fecunda. Recordar-lo és, alhora, donar gràcies i renovar el compromís d’aquells ideals que ell va encarnar amb senzillesa i coherència.
Un pastor proper i humil
El bisbe Joan era un home d’Església de veritat. Seguia
plenament el camí de l’evangeli a la llum de Jesucrist. Tenia a la Mare de Déu
de Montserrat com a guia. Creia profundament en allò que anunciava i celebrava,
i això es notava en les seves homilies, en les converses de despatx o en el
cafè compartit després d’una reunió. Tenia la virtut d’expressar-se amb
claredat i proximitat: les seves paraules sempre suggerien camins, mai no
tancaven portes. Era un home de pregària, i també d’acció, que gaudia més al
carrer, al costat de la gent, que no pas reclòs en un despatx.
Allà on fou destinat —Santa Eulàlia de
Provençana, la Barceloneta, Llefià, Sant Isidre Llaurador a l’Hospitalet de
Llobregat— va deixar-hi petja d’estimació i compromís. El seu cor estava amb
els barris populars, amb la immigració, amb el món obrer. Ell sabia que
l’Evangeli es juga en aquests escenaris, i per això defensava amb convicció la
religiositat popular com a camí d’evangelització i d’arrelament. va viure i
morir com a bisbe auxiliar, fidel al servei i sense buscar protagonismes ni
ascensos eclesiàstics.
Amic fidel i company de camí
La seva amistat era franca, sense artificis.
Recordo tantes trobades amb ell: dinars amb altres companys, converses llargues
després de missa, o aquelles celebracions de Sant Joan que organitzava amb
persones ben diferents però unides per la seva estima. Era capaç de fer-te
sentir escoltat i valorat, fins i tot enmig de responsabilitats feixugues com a
vicari episcopal, moderador de la cúria o bisbe auxiliar.
Encara el veig, amb naturalitat, comprant al
mercat i saludant els venedors pel nom, o parlant de futbol, del seu Barça.
Aquesta humanitat propera és el que el feia tan entranyable.
Una veu profètica
El bisbe Joan no era un home ingenu. Veia amb
lucidesa les tensions i les dificultats de l’Església i de la societat, però
sempre preferia apostar per la bondat de les persones i per la possibilitat de
millora. La seva fe es traduïa en esperança i en capacitat d’il·lusionar.
Va ser una veu excel·lent i ponderada en moments
decisius, amb capacitat de redactar i transmetre idees amb claredat i ambició
pastoral.
El bisbe Joan Carrera no es va limitar a l’acció pastoral en les
parròquies, sinó que va entendre els mitjans de comunicació com una eina
fonamental per a l’evangelització i el diàleg cultural. Va impulsar i donar
suport a iniciatives com Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, on va
deixar-hi la seva empremta com a patró actiu i referent moral. També va ser una
veu habitual als mitjans públics: durant anys va participar a les tertúlies del
Matí de Catalunya Ràdio, aportant serenitat, claredat i capacitat de
diàleg. Acceptava aquestes invitacions no per afany de protagonisme, sinó
perquè volia que l’Església fos present en el debat de la societat i capaç
d’afrontar preguntes incòmodes amb respecte i franquesa.
Un home de país
Joan Carrera era també un home de Catalunya. Com
recordaven tant el president Jordi Pujol com el president Artur Mas, en el
llibre “Mireu els lliris del camp” (CPL - 2024) la seva catalanitat era
arrelada i serena, cultural i lingüística, i alhora oberta i integradora.
Entenia la fe i la identitat nacional com a
camins que s’enriqueixen mútuament. Per això fou un referent també en el diàleg
entre Església i Societat. Ja als anys cinquanta va treballar a les barriades
obreres i amb els immigrants, unint fe, catalanitat i justícia social.
El comiat i el
llegat
El seu darrer servei, predicant exercicis
espirituals al Miracle, va acabar amb el vessament cerebral que el va dur a
l’Hospital Vall d’Hebron, on morí el 3 d’octubre de 2008. Aquells dies de
vetlla i pregària van ser també una confessió d’estimació de tot un poble.
Han passat els anys, però el record de mossèn
Joan (em permeto agafar aquesta llicència ja que és com jo li deia) continua
viu. En la seva senzillesa ens va ensenyar què vol dir ser cristià i pastor:
creure, estimar i servir. En la seva amistat ens va regalar confiança i
esperança. I en la seva vida va ser sempre suggerent, com una font d’aigua
fresca enmig de la plaça del poble.
El record que ens deixa és el d’un pastor fidel i humil, un home d’esperança que va estimar profundament la seva gent i el seu país. La seva amistat, el seu mestratge i el seu testimoni continuen inspirant avui aquells que el vam conèixer i tants d’altres que descobreixen en la seva vida un exemple de fe i compromís.
