SET PETICIONS  A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Els últims set dies d’abril, amb Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, són la setmana catalana, d’especial significació per als catòlics de Catalunya. Aquest és un bon temps per a pregar pel nostre poble, és a dir, per a pensar-hi des de la fe –quina reflexió més suggeridora!– i per a confiar-lo al senyor de la història. La pregària també forma part de la nostra cultura.

El venerable bisbe Torras i Bages ens deixà en la seva Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat una bella pauta d’oració per la pàtria que, aquests dies més que mai, hauríem de tenir als llavis i al cor. Els nostres problemes d’avui hi caben: els espirituals i els temporals.

 

1ª Quan demanem per als catalans “aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”, posem el dit a la nostra ferida més fonda: massa gent entre nosaltres s’han avesat a viure sense Déu, incomunicats amb Ell, sense l’aigua viva per a la seva set. Molts arriben a considerar la fe com una singularitat –potser pintoresca i tot– un afegit a l’home pla i clos que seria el normal. Ens ha fet un gran servei profètic el Papa Joan Pau en parlar en sentit invers: la increença és una mutilació de la persona, ha dit, una reducció de l’home.

 

2ª Sense la perspectiva de la transcendència, nosaltres mateixos i les coses esdevenim l’horitzó de la nostra existència, el nostre centre. “L’egoisme té unes aspiracions contràries a l’esperit” (Gal. 5, 17) I “són prou evidents els fruits de l’egoisme, per exemple fornicació, impuresa, llibertinatge, idolatria, bruixeria, enemistats, baralles i gelosia, rampells d’ira i intrigues, cismes, partidismes, enveges, borratxeres, orgies i altres coses per l’estil” (Gal. 5, 19). Per això demanem les obres de la fe: “l’honestedat dels costums públics”.

 

3ª Quan Torras i Bages pregava que fos desterrat d’aquest poble “l’esperit de maledicció i de blasfèmia” pensava en una tara antiga i arrelada dels catalans: la de la blasfèmia que “en boca del nostre poble sol perdre sa misteriosa grandesa satànica i resta sense ales per a assaltar el cel, i cau indecent, baixa, i res més”, com escrivia Maragall. O la del renec “per vici, per peresa d’expressió, per voluntat de rebolcar-se en l’ínfim...” com deia el mateix poeta. Amb el temps i amb la secularització la blasfèmia antireligiosa ha cedit, però ha crescut la barroeria del llenguatge, com més va més gratuïtament obscè. No és segur, però, que això sigui menys greu: palesa una buidor profunda, una misèria espiritual.

 

4ª Però l’absència de Déu –la mort del Pare– té encara una conseqüència més tràgica: la discòrdia dels germans. “L’esperit de discòrdia”, el nostre vell, conegut i tan resistent dimoni familiar... Es tracta, no cal dir-ho, d’un pecat universal. Però té, també, fesomia peculiarment catalana. Quants fracassos històrics, quanta ineficàcia col·lectiva ens han vingut de l'esperit de discòrdia? Al bell mig de la Visita espiritual, demanem a la Mare de Déu, “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa”, el fruit decisiu de la fe: assolir un cor de germà.

L’oblit de la Saviesa que reposà en Maria comporta, finalment, una decadència de l’ètica social, la degradació de la paraula i l’esperit de discòrdia. Per això hem demanat la fe que fa planer el camí de la vida, l’honestedat dels costums públics, l’allunyament de la blasfèmia i la concòrdia dels fills de Catalunya. Són les quatre peticions de caràcter prioritàriament espiritual.

Les altres tres peticions són de caràcter prioritàriament temporal. “El temporal no és impur, de cap manera, deia el pare Lebret. És Déu qui ha fet el temps, com una de les nostres dimensions, i la matèria com element indispensable de la nostra naturalesa”. I afegia: “No ocupar-se del temporal és deixar que regni –i massivament– la injustícia; és deixar el lloc als enemics del bé comú; és, al capdavall, trair”.

5ª El primer bé temporal que la Visita Espiritual demana per al poble català és que mai no es desfaci. No sembla del tot normal aquesta petició: només s’explica pel perill real de desaparició de Catalunya que el bisbe Torras percebia. La seva pregària s’inscrivia en el compromís que ell havia assumit i que animava els catòlics contemporanis seus a assumir per la renaixença catalana. Ell s’hi havia encarnat i en tenia el millor esperit.

De tots els mots que, a través del temps i segons les circumstàncies, hem anat fent servir per a expressar la defensa de la nostra identitat nacional, potser els més bell, el més positiu i el menys ambigu va ser aquell de renaixença. Els “ismes” que han vingut després són més equívocs. Per això Cardó hauria volgut que “fossin esborrats del nostre vocabulari polític”, com explica en la seva tan lúcida “Meditació catalana”.

En tot cas, aquesta petició de la Visita expressa una actitud que, a desgrat d’algunes fases d’ombra i de les excepcions que encara perduren, ha anat esdevenint la majoritària dels catòlics catalans i de l’Església com a tal: la del ple suport i, quan cal, de defensa, dels senyals d’identitat de Catalunya: “que mai no es desfaci”.

No sempre, però, aquesta és una actitud ben interpretada. Ara mateix, a propòsit de l’esclat nacionalista que s’ha produït amb la caiguda dels règims totalitaris i genocidis de l’Est, veiem com alguns tendeixen a culpabilitzar de les violències les víctimes, confonent-les amb els seus agressors. Es parla dels perills del “nacionalisme”, un terme de doble significació, sense distingir prou aquell que aspira a imposar-se a altres nacions –per tant, el més exacerbat– d’aquell que precisament rebutja aquesta imposició i aspira simplement a que la seva nació i la seva cultura puguin viure i desplegar-se sense coaccions. Continua present –també entre el catòlics– el risc que els discursos internacionalistes i els interclassistes afavoreixin la discriminació de les nacions i de les classes febles. Hi ha un fals universalisme que aniria per la via del peix gros que es menja el peix petit: la unitat més absoluta... El veritable, però, consisteix en la convivència de tots, que tothom hi sigui. Que cap poble no es desfaci. “Que mai, doncs, no es desfaci aquest poble català”, diu la Visita, engendrat, pel que fa a la fe, per la “Santa Engendradora de l’Etern”.

6ª Les dues últimes peticions completen l’anterior. Necessitem, per a la nostra continuïtat, veure’ns lliures “d’enemics espirituals i temporals”. Sabem que no ens en falten. En tenim, fins i tot, que ni nosaltres detectem ni ells són conscients de ser-ho.

7ª I necessitem la pau de tots els nostres pobles, i de les famílies, i de les consciències. L’enemic intern, la guerra a dins, la lluita entre germans, la manca de justícia social... són perills més greus que els enemics exteriors.

    Per això acabem la Visita espiritual demanant a la Mare de Déu de Montserrat una pau cristiana i perpètua. Més duradora, doncs, que el seu símbol: les oliveres que envolten la santa muntanya, que ja no són, dissortadament, el que devien ser en temps del bisbe Torras...