Ens trobem en la vigília de l’inici dels actes per celebrar el Mil·lenari de
Montserrat 2025. Per tots nosaltres és coneguda la gran devoció que el Bisbe Joan tenia a la Verge de Montserrat, no
en va la seva imatge és el centre del seu escut episcopal i per tots els llocs
on va desenvolupar la seva tasca pastoral en promocionà la devoció i el
romiatge a la Santa Muntanya. És per això que avui volem començar a recordar un
seguit de textos i articles que el Bisbe Joan va escriure sobre Montserrat i
comencem per aquest titulat “Un jubileu per avançar” i publicat a la secció Ara
Mateix que publicava setmanalment a Catalunya Cristiana. Aquest va
veure la llum el dia 1 de juny de 2006. Aquí us el deixem i de ben segur ens
servirà per viure més intensament aquest Mil·lenari de de Montserrat.
Som lluny de l'any
1881... quan la Mare de Déu de Montserrat era declarada patrona de Catalunya
per Lleó XIII. però, segons com es miri, sembla que només faci cent anys
d'aquest patronatge. Són quatre dies en el conjunt de la història mil·lenària
de la imatge de la Moreneta i del, seu santuari. I el Virolai de Verdaguer i
Rodoreda només té un any més... Pensant-hi, ara ens adonem de com van ser, de
decisives, les darreres dècades del XIX i les primeres del xx per al
catolicisme català. És aleshores que, en sintonia amb l'esperit renaixent del país,
emergeixen, prenen forma i s'actualitzen els vells valors de l'Església
tarraconense. 
Sort n'hem tingut
d'aquella etapa una mica constituent —passeu-me la metàfora— en les sacsejades
posteriors. D'ençà d'aleshores, hem sofert dues revoltes amb crema d'esglésies
i amb persecució cruenta: la setmana tràgica i la guerra civil; i hem passat
per dues dictadures... En sentit positiu, hem estat marcats pel primer Congrés Litúrgic
de Montserrat i pel Vaticà II. Repeteixo: som lluny de l'any 1881.
M'agradaria —i a qui no?—
que l'actual Jubileu montserratí no s’exhaurís en celebracions exteriors.
Montserrat —santuari i monestir— dona per a molt més. Sobretot al llarg
d'aquests últims cent vint-i-cinc anys —i sense menystenir la història
anterior— ha esdevingut un referent, una icona, potser un somni... del que
molts voldríem que fos l'Església en aquest país. No es tracta de mitificar res
ni ningú, però tampoc de restar presoners dels excessos crítics, de les petites
anècdotes o del casolanisme. L'actual Jubileu podria servir per mirar
d'assumir i d'estendre a totes les comunitats eclesials aquella síntesi de
valors que Montserrat representa. N'esmento cinc de rellevants. Però fàcilment
podria allargar la llista.
En primer lloc, la fe
senzilla i comunicativa: allò que palpes a l'atri del santuari i a les places
quan trobes gent de tot arreu i tothom està content de ser-hi, i de pujar al
cambril, i potser d'encendre un ciri; els que et diuen «prega per mi a la Mare
de Déu»... Necessitem recuperar la cordialitat, la pietat popular que no és
tant cosa d'un determinat sector com una fibra que tots els creients tenim, la
fe del cor..,
Un altre missatge montserratí —prou rellevant i reconegut— és l'agermanament de fe i cultura. La societat actual —la joventut, sobretot— necessita rebre'l com a aclariment indispensable. Necessitem superar un cert trencament entre les preocupacions i el mateix llenguatge de la societat i el de l'Església. I Montserrat, no cal dir-ho, és una realitat de fe cristiana inculturada a Catalunya. Ho han de ser també totes les nostres comunitats. I més enllà dels tòpics: la nostra és una societat en moviment. Tothom cridat a lloar el Senyor, sense necessitat d'estrafer la veu: «Lloeu el Senyor, tots els pobles, glorifiqueu-lo totes les nacions» (Salm 116).
