Per primer cop a
la vida, el vell pessebrista ha sentit que li fallava el delit...
Tenia davant seu les figuretes...i el suro ...i la molsa... i l’estel platejat... Ho tenia tot, llevat d’aquella tendra il·lusió que dada any li venia, entre la Puríssima i Santa Llúcia, i l’engrescava a fer el pessebre.
Aquesta vegada no
gosava posar-se a la feina, enfonsada com tenia la ment en consideracions obscures,
mig soliloqui, mig pregària.
“¿Quin sentit
tindria fer avui el pessebre – el pessebre de Betlem! – mentre les bombes
esclaten justament entre les cases d’aquest indret – la terra de Jesús – i a jueus
i a palestins els vessa pels ulls l’odi que els embruta el cor?
¿Què s’ha fet de
la gran nova cristiana que l’apòstol Pau pregonava: de dos pobles n’ha fet
un de sol, destruint el mur que els separava? (Ef 2,14). Ara els murs
separadors creixen i creixen...
El profeta Eliseu,
en nom d’Israel, va acollir, temps era temps, el siri Naaman, un guerrer
poderós del rei dels arameus, malalt de lepra. En ser guarit en el Jordà, el
siri va saber del cert que si bé les aigües d’aquest riu no valen pas més que
les de l’Abanà i el Farfar, rius de Damasc... Déu, el Déu vivent, salva (2Re
5).
Tindran esma,
encara els àngels de Nadal, per cantar: Glòria a Déu i pau als homes que ell
estima?” (Lc 2, 14)
Las de pensar i
de turmentar-se, el vell pessebrista lentament anà ensopint-se i s’adormí.
L’endemà, quan el
sol tornava els colors a la terra amb la mateixa vigoria de fa milers d’anys,
el vell pessebrista explicava a tothom qui volia escoltar-lo, el seu somni d’aquella
nit.
“La figura era
tènue i lluminosa... La veu, penetrant i clara, posava escalforeta al cor. “Per
què, amic meu, renegar del pessebre, em deia, ara precisament? ¿Tindria sentit
deixar de fer brillar les estrelles amb el pretext que la terra és fosca?.
Recorda el meu Pare continua treballant i jo també treballo (Jn 5, 17).
Jo soc com la llavor que un home sembra a la terra: una dona va posar dins
tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar (Lc 13, 21)
Fes el pessebre.
Posa-m’hi a la cova. Prova d’entendre que les més diverses figures, per
estranyes que puguin semblar-te, es vertebren i assoleixen un sentit nou a
partir de la cova.
Fes el pessebre i
recorda, aquest any més que mai, que jo soc l’Alfa i l’Omega, el qui és, el
qui era i el qui ve. (Ap 1,8) No he dit encara l’última paraula. He de
tornar... Aleshores clarejarà el dia sense posta del cel nou i la terra
nova, quan no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment... (Ap
21, 1 i 4).
Text de la felicitació de Nadal que el Bisbe Joan va enviar el Nadal de 2001
