Montserrat ens va rebre amb un dia clar i
sense núvols, no hi feia excessiva calor, una temperatura agradable, certament,
per aquestes dates de juliol. Venia de gust passejar i imbuir-se en l'ambient
serè i tranquil que s'hi respirava a la Muntanya Santa, lluny encara de la
munió sorollosa de gent que sol aplegar-s'hi qualsevol dia d'estiu.
El so dolç i solemne de les campanes de la
basílica ens convidà a participar de la missa conventual. Una missa que, tot
sigui dit, convida molt més al recolliment silenciós perquè n’ha restringit l’accés als pelegrins, evitant-ne, així, el brogit
dels qui, encuriosits,entren i surten de la basílica.
El text de la lectura de l'Èxode ens ajuda a
la reflexió i a la meditació: El Senyor li diu a Moisès: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l'amor». Les paraules del celebrant a l'homilia,
després de la lectura de la paràbola del blat i el jull de l'evangeli (Mt 13,
36-46) ens recorden que Jesús ens convida, un cop més, a tenir els ulls fixats
al cel i, sobretot, a fer el bé i presentar-nos davant de Déu amb les mans
plenes d'actes de fe, d'esperança i d'amor amb què podem enriquir petites
accions que ens apropen més a Jesús. I així hem recordat que ho expressava, també,
el bisbe Joan: "El millor que ens ha
pogut passar a la vida és haver conegut Jesucrist".
Després de l’ofici religiós, el pare Abat de
Montserrat, Josep Maria Soler, ens rebé en una de les dependències del Monestir.
Després de les pertinents presentacions i salutacions, vam iniciar la
conversa explicant el camí recorregut fins ara per la Comissió. Li
vam lliurar un dossier explicatiu mentre li comentàvem els actes d'homenatge i li
descrivíem el sentit i el contingut de l'exposició fotogràfica retrospectiva.
En tot moment ens escoltà molt atentament, interessant-se per la possibilitat
que aquesta exposició pogués ser acollida a Montserrat, en record del bisbe
Joan a qui tant s’estimava.
La conversa continuà molt cordialment i
distesa, recordant paraules i moments entranyables,viscuts
al costat del bisbe Joan. El mateix Pare Abat ens feu palesa la comunió del
bisbe Joan amb el Monestir de Montserrat des de la seva ordenació sacerdotal,
l'11 de juliol de 1954. Amb ell foren ordenats, també, alguns companys de
Seminari i diversos monjos del Monestir. Per aquesta raó i en record d’aquesta
significativa efemèride, el bisbe Joan acostumava a pujar cada any per donar gràcies a Déu per la seva
vocació sacerdotal i per retrobar-se amb els companys d’ordenació. El Pare Abat
va fer referència, també, al lloc de privilegi de què gaudeix la imatge de la
Moreneta, com a símbol predilecte del bisbe, al bell mig del seu escut
episcopal.
Aquest estret vincle amb l'entorn del monestir
i la seva particular estimació per la Mare de Déu de Montserrat, ens argumentà
l'Abat, permeteren al bisbe Joan mantenir una gran amistat amb alguns monjos de
la comunitat, com ara el pare Marc Taxonera, amb els quals col·laborà en diverses actuacions socials i
pastorals; un sentiment profund que el va acompanyar al llarg de la seva professió
pastoral, fins al punt de considerar el Monestir, un indret especial, un refugi
espiritual propi.
El Pare Abat elogià el bisbe Joan com a gran
coneixedor de la societat en què va viure i reconegué, amb una certa melangia, que el trobava
molt a faltar personalment, és clar, però sobretot per la força de la seva
paraula i les seves encertades intervencions en les reunions eclesials i en els mitjans.
Quan expressava el seu pensament crític envers d’altres que no pensaven com ell, sempre ho feia des
de l’estimació i el respecte, sense imposicions, en un exercici de crítica
generosa i constructiva, que tan poc sovinteja, malauradament en l’ésser humà.
Són trets com aquest que han fet del
bisbe Joan una persona tan estimada per tothom. L’abat recordà molt
especialment els exercicis espirituals que dirigí a la comunitat de monjos,
activitat que es trobava desenvolupant, precisament, al Miracle, casa vinculada
a Montserrat, quan el va sorprendre un vessament cerebral d’irreversibles
conseqüències.
Durant
la conversa el Pare Abat destacà, també el grau de compromís que el
bisbe Joan sempre mantingué amb el seu país i la seva destacada aportació al
document Arrels Cristianes de Catalunya de
1985.
No sorprèn, doncs, el fet que en una
primera trobada, en una sala propera on ens trobàvem conversant, aprofitant
l'aplec de penyes barcelonistes celebrat l'any 1974, el bisbe Joan Carrera fes
sentir la seva veu per encunyar el nom de “convergència” per definir una
federació de partits catalanistes amb l'objectiu de defensar el nacionalisme de
Catalunya contra l'opressió franquista. Convergència i comunió van ser, precisament, uns valors que
sempre van ser presents i van caracteritzar el seu discurs.
El Pare Abat també va destacar aquest fet amb una
frase que defineix prou bé la figura del bisbe Joan i amb la qual volem acabar
la nostra trobada: "Era un home de
comunió i d'Església que amb una gran senzillesa i humilitat ha estat un
referent per a tothom, tant de gent creient com d'altres més allunyats de la fe".
Els membres del Memorial volem agrair al Pare
Abat les paraules encoratjadores de reconeixement que ens va adreçar, pel que
significa aquesta iniciativa que permetrà gaudir del record del bisbe Joan a
totes les persones que tant el vam estimar.
 |
| El Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler amb membres de la Comissió Bisbe Joan Carrera el 30 de juliol de 2013 |
