Fa un any érem tots testimonis de
l’elecció del cardenal arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio com a
successor de sant Pere. El primer Papa del continent Americà i
castellanoparlant. La primera decisió, la de triar el nom, ja ens avançava com
seria el seu pontificat. Escollí el nom de Francesc, com el “pobre d’Assís”.
Per primer cop coincidien dos “papes” l’emèrit Benet XVI que feia poc havia
renunciat al pontificat i el recent Papa Francesc I.
Les seves primeres paraules ja
ens apuntaven la seva personalitat, la seva comunió amb el poble:
“I ara,
comencem aquest camí: bisbe i poble.
Aquest camí de l'Església de Roma, que presideix en la caritat a totes les
Esglésies. Un camí de fraternitat, d'amor, de confiança entre nosaltres.
Preguem sempre per nosaltres: l'un per l'altre. Preguem per tot el món, perquè
hi hagi una gran fraternitat. (...) I ara voldria donar la benedicció, però
abans, us demano un favor: abans que el bisbe beneeixi el poble, us demano que
vosaltres pregueu per tal que el Senyor em beneeixi: la pregària del poble, demanant la benedicció per al seu bisbe. Fem
en silenci aquesta pregària de vosaltres per mi....
Ara us donaré la benedicció a vosaltres i a tot el món, a tots els homes i dones de bona voluntat.”
Durant aquest primer any de
pontificat hem anat coneixent més el seu tarannà, la seva manera de pensar i
d’actuar. La seva encíclica “Lumen Fidei” en la que ens diu, entre altres coses
que “la fe redreça el que es torça al llarg de la història”.
En aquest temps, més d’una
vegada, he recordat els articles que el Bisbe Joan de la secció “Ara Mateix” que escrivia setmanalment a
Catalunya Cristiana. Van ser una sèrie de quatre textos quan es complien els
vint anys de l’inici del pontificat del Papa Joan Pau II. Portaven per títol “Germà Joan Pau”. I en voldria destacar
el paràgraf següent:
“Només sis dies després d’haver estat elegit Papa, Karol Wojtyla
pronuncia unes paraules sorprenents per
la seva precocitat i la seva bellesa
espiritual: “No tingueu por! Obriu
les portes de bat a bat a Crist. Obriu a la seva força salvadora els
confins dels Estats, els sistemes econòmics i polítics, els amplis camps de la cultura,
de la civilització, dels desenvolupament. No tingueu por! Crist sap què hi ha dins l’home. És l’únic que ho sap””.
I afegia:
“Sempre hi trobem, al costat de la doctrina, la vivència personal del
Papa, el seu testimoniatge de creient”.
Anys més tard en el llibre “Què
en pensa Joan Carrera” (Ed. Dèria edicions) del capellà i periodista Francesc
Romeu, al fer-li la pregunta de quins trets hauria de tenir un nou papa,
respon:
“... m’agradaria que tingués de Joan XXIII la seva llibertat d’esperit, i uns certa humilitat d’Església. (...) També m’agradaria que el papa que
vingués, tingués la finor de Pau VI, el qual no feia aproximacions si no que escrivia i pensava delimitant molt les coses i sabent distingir, tenia una elegància cultural i t’hi trobaves bé.”
No us sembla que amb aquestes
paraules el Bisbe Joan definia la manera de ser de l’actual Papa Francesc?
Enllaç
