Avui, sant Joan Baptista, era una dia assenyalat en l’agenda del Bisbe Joan. Li agradava viure’l rodejat de les persones que s’estimava. Sent rector de Sant Isidre compartia amb els seus feligresos, que tant estimava, una eucaristia d’acció de gràcies. Aquests feligresos que quan el van nomenar Bisbe mitjançant una col·lecta popular li fa fer obsequi del bàcul, realitzat per l'escultor Josep Maria Nuet Martí, i que en una de les seves cares hi ha la imatge de Sant Joan Baptista
I ja que parlem de Sant Isidre citarem les paraules que el Bisbe Joan dedicà a un altre Joan, concretament el seu antecessor en ser rector d’aquesta parròquia: mn. Joan Bonet i Baltà.
Era el maig de l’any 1996 en un dels seus articles d’Ara Mateix de
Catalunya Cristiana, amb motiu de l’aniversari de mn. Bonet deia:
“Una vegada vaig desconcertar un amic amb aquesta definició – certament exagerada – de Sant Isidre: així com n’hi ha tants que diuen que creuen en Déu, però no en l’Església, aquí molts que no creuen gaire en Déu creuen, tanmateix, en la parròquia... Volia expressar així el fet que l’ona parroquial arribava molt més enllà de la comunitat estricta. Mossèn Bonet, en efecte, va sentir sempre la vocació d’arribar fora, d’arribar lluny, d’arribar a tothom. Entre ser rector de la parròquia entesa com a nucli dels participants, o ser-ho de la parròquia entesa com a barri, ell va optar sempre per això segon. Té alguns inconvenients aquesta actitud: cal acompanyar-la d’un gran respecte a l’opinió plural de la gent. Però, ben portada, expressa un sentit de paternitat irrenunciable. Tampoc Déu no deixa els qui el deixen...
El 1946, L’Hospitalet només tenia una riquesa: la gent del poble i la que hi arribava de tot arreu amb ganes de treballar i amb una gran esperança en el futur. Però la vida als barris era dura: no hi havia escoles ni altres serveis indispensables. La parròquia de Sant Isidre es va convertir, tot just creada, en un factor de cohesió del barri. L’acció social va ser intensa, amb la participació decisiva de persones abnegades com la senyora Emília Ramonet. Juntament amb el primer centre de culte, començaren a sortir activitats culturals que no pararien de créixer: en el camp del teatre, del cant, de la dansa. La joventut començà, així, a trobar-hi el seu centre. Alguns d’ells, que després esdevindrien figures, com Ros Marbà i Núria Espert, en podrien explicar alguna cosa. Després arribaria, ja construïts els edificis parroquials, l’escola Casal dels Àngels.
Mn. Bonet practicava el que ell anomenaria, referint-se a alguns eclesiàstics històrics, l’intervencionisme apostòlic i social”. Compartia aquesta actitud amb molts preveres de la seva generació. Tots ells van promoure, al costat dels temples, escoles i amplis espais per a activitats pastorals i culturals. Si analitzem pastoralment aquestes obres, a les quals dedicaren una bona part de les seves energies, hi trobem valors diversos, als quals no sempre s’ha fet prou justícia. En primer lloc, la ja esmentada voluntat de presència a l’entorn humà i als seus problemes. Després, gust per l’educació i la cultura, i una gran confiança – excessiva? – en la seva contribució al desvetllament i a la consolidació de la fe. En tercer lloc, tota aquella creativitat esdevenia “signe” visible que acompanyava i acreditava el seu discurs.
El paper dels signes en la pastoral mereix
atenció. Vindria, més tard, una generació que els prengué com a indicadors de
poder i mera acció de suplència de l’administració. No sempre s’adonaren, però,
el perill d’una pèrdua de presència visible de l’Església com a tal en els
grans problemes. La generació de mossèn Bonet no va ser puritana. El clima de
confrontació de l’etapa republicana els havia endurit socialment. Estaven
acostumats a la dialèctica franca i no tendien, precisament, a amagar-se... Ens
han llegat un patrimoni pastoral important que, feliçment en el cas de mossèn
Joan Bonet, continua fruitant.”
Unes paraules de Bisbe Joan que, tot i estar escrites l’any 1996 poden ser
preses de ben actualitat donada la remodelació que l’Arquebisbat de Barcelona s’ha
començat a plantejar donada la realitzat actual de la Diòcesi i també a tenir
en consideració pels seus sacerdots que tenen en les seves mans la responsabilitat
d’una parròquia.
