El proper diumenge, dia 3 d’octubre es
complirà el tretzè aniversari del traspàs a la casa del Pare del nostre estimat
Bisbe Joan tot i que en el nostre record sempre el tenim ben viu amb les seves paraules,
els seus gestos, el seu missatge
El recordem doncs avui amb l’article que ell
va escriure a la seva secció “ARA MATEIX” de Catalunya Cristiana. L’article coincideix
també amb la seva consagració com a bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona i que també coincidia amb l'aniversari del primer article de la citada secció.
Tinguem el diumenge un record especial del Bisbe Joan en les nostres pregàries i en les celebracions eucarístiques.
GRÀCIES, AMICS
Ja fa vuit anys - els farà exactament el dia 2 d’octubre – que
compareixo cada setmana a aquesta cita amb els lectors de Catalunya
Cristiana i hi faig conversa a partir d’allò que passa o ens agrada o ens
preocupa o ens interroga “ara mateix” ... No acostumo, com és natural i sabeu
prou els qui seguiu aquests articles, a comentar-hi aspectes gaire personals.
Tampoc no vaig voler fer-ho quan, ara a dos mesos, va ser notícia el meu
nomenament de bisbe auxiliar. He volgut mantenir la normalitat d’aquesta columna
– i la meva llibertat d’esperit – en les noves circumstàncies, i espero poder
continuar fent-ho en el futur. Avui, però no seria sincer si no escrivís sobre
allò que, lògicament, acapara la meva atenció a les vigílies de la meva
ordenació episcopal, i no em captindria correctament si no expressés la meva
gratitud a tants lectors que de viva veu i per escrit m’heu fet arribar
paraules de joia i d’encoratjament.
Per iniciativa de l’estimat amic mossèn Jarque
– timoner literalment taumatúrgic d’aquest setmanari, de singladura tan
atzarosa -, l’anell que m’heu ofert recordarà sempre la vostra companyonia.
Aprofito l’avinentesa per dir-vos que sempre m’he sentit acompanyat de
vosaltres i que el vostre seguiment d’aquests articles setmanals i els
comentaris generosos que sovint tants de vosaltres me n’heu et han estat per a
mi, durant aquests anys, un incentiu que m’ha ajudat molt.
Una cosa remarcable de nombroses cartes que he rebut és el sentiment de joia que palesen. Això em reconforta i em compromet. Resulta força agradable, en efecte, en aquests temps més aviat aspres, tant en l’àmbit eclesial com en el civil, ser motriu d’alegria. Sobretot quan s’alegra la gent senzilla, i amics que em diuen que dubten de la fe, o que se senten decebuts i dolguts de moltes coses de la nostra Església... El compromís – terrible compromís – és de fer duradora aquesta alegria, de fer un pèl més abastable la fe en Jesús, d’esdevenir més propers els creients...De moment, però, com em suggereix un docte company prevere, si sentim alegria... gaudim-la!
D’altres m’ofereixen la seva pregària: seglars i preveres, monges i monjos contemplatius – el meu condeixeble cartoixà, entre ells, que celebrarà l’Eucaristia a la mateixa hora de l’ordenació, des del seu recés de la Grande Chartreuse... Ja sabem que l’oració mira enlaire, però en fa baixar conversió de cor: just el que més necessito ara. I la pregària té també una dimensió horitzontal: pregant ens comprenem més i fem pinya... Que així sigui.
Després
venen els bons consells amables. Gairebé tots es podrien resumir en aquella
antiga màxima: sigues allò que ets. Veig una preocupació en molts amics per la
possibilitat que m’engoleixi una altra manera de ser que no volen. Jo tampoc la
vull, és clar, i pensant-hi em ve una mica de por. Però potser aquesta és una
temença derivada d’imatges més del passat que del present: ser bisbe – i bisbe
auxiliar! – socialment ja no és tant, ni de lluny, com havia estat... En
qualsevol cas, acostumo a demanar als amics que me’n parlen que em vigilin...
Aquest estiu, contemplant un port andalús els pescadors que treien els peixos
de les barques, tan sorruts, tan malgirbats, de tal mal entendre quan parlen...
pensava en allò de “successors dels apòstols”. És una imatge que em torna davant la mitra, o el bàcul, o l’anell, o el
pectoral...Venero no cal dir-ho tots aquests signes que ha forjat la nostra
entranyable tradició catòlica, en la seva significació transcendent. No voldria,
en canvi, que m’encomanessin cap mica de significació mundana, ni perdre de
vista l’estil de vida dels apòstols de la Galilea.
Gràcies, doncs, per la vostra alegria, per la
vostra pregària, pels vostres consell i també pels vostres cordials obsequis. M’heu
ajudat tots: des dels que m’heu escrit paraules subtils fins el meu veí que,
l’altre dia després de felicitar-me, em deia amb una gran cordialitat: “ Jo soc
com vostè, sap? Vaig començar fent d’aprenent de mecànic i em vaig jubilar sent
operari de primera...” Al capdavall, a la llum de la paràbola dels talents, no
és pas el més decisiu, fer de mecànic o fer de bisbe."
