dilluns, 23 de març de 2020

PREGÀRIES I TEXTOS

Volem donar les gràcies a la Montserrat Llopart per fer-nos arribar aquestes pregàries que reproduïm a continuació. De ben segur ens ajudaran en els moments de pregària d'aquests dies.

També adjuntem l'homilia del IV Diumenge de Quaresma de mn. Jaume Aymar
CESC QUE HI VEUEN

També hem actualitzat l'anterior article amb noves propostes i noves actulitzacions com CATALUNYA CRISTIANA i CATALUNYA RELIGIÓ.

ENS PODEU FER ARRIBAR LES VOSTRES PREGÀRIES, LES VOSTRES REFLEXIONS, LES ANIREM COMPARTINT. MOLTES GRÀCIES!!
ENS HO PODEU FER ARRIBAR A AQUESTA ADREÇA:


memorialbisbejoancarrera@gmail.com


ENTRE TOTS EN EN SURTIREM!!   #PreguemACasa

"LA NOSTRA ESPERANÇA ÉS EL SENYOR"



EN EL SOFRIMENT


Quan un cor està sofrint, quan a un sembla que se li enfonsa el món, quan tot és negre, quan no et sembla que hi hagi res al teu entorn capaç de fer-te reviure... no t’enfonsis, no és veritat que no hi hagi res; hi ha el més gran... hi ha un cor que batega en tu i amb tu, hi ha el cor de Crist que compren el sofriment. També Ell va sofrir, es va trobar sol, enfonsat i abandonat... I com Ell, que tenia el seu Pare Déu a qui recórrer, també tu, que sofreixes, el tens... Déu t’estima, està al teu costat, et dóna força..., et diu que no defalleixis, que el sofriment et purifica..., que aquí s’acaba tot, però a l’altra vida no sofriràs, seràs feliç amb Ell i amb els teus per sempre.

Aguanta!, conforma’t i ofereix... No estàs sol. Déu t’estima i resisteix el dolor amb tu.

Els que han sofert, els que sofreixen són grans davant Déu... I no vulguis fer el camí sol. Atura’t. Mira la creu de Crist..., braços oberts... Mira’t, hi ets dintre d’ells, no t’ha deixat fora, perquè t’ha comprat amb la seva sang, li pertanys i t’estima.

Mira... els seus ulls volen clavar-se en els teus, no el rebutgis... Seràs feliç dins del dolor i segur que et pesarà menys.

“Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré i us faré reposar”, ens diu en l’Evangeli, a tu, a mi, a tots.

Per què, si ens movem a tantes veus, no ens movem a la d’Ell?...

Que Déu ens faci la gràcia d’obrir-li el cor, de retornar a l’esperança per poder viure en pau.                   

Amén.                                                       
Montserrat Llopart


EN EL SOFRIMENT. Document pdf


EN EL NOSTRE TEMPS

Acollim, agraïm i junts ens comprometem.

No és l’hora de la por ni de la soledat.
No és el temps de la dispersió.
No és el moment de fer camins en solitari.
No és l’instant de la pregunta sense sortida.

És l’hora de la comunió. És el temps de la veritat.
És l’hora d’escoltar, acollir, construir...
És l’hora d’entre tots i totes buscar i caminar.
 
És ara quan ens hem de donar la mà.
És ara quan la por no té res a fer.
És ara quan la nostra força és el diàleg.

És el temps dels qui creuen i esperen.
És el temps pels qui es volen fer nous.
És el temps pels qui desitgen fer quelcom nou.
És el temps perquè les nostres mans toquin i acullin el món amb la il·lusió d’una esperança nova.

Que s’acostin a cada persona, situació i projecte, amb el respecte
        que requereix tot allò que és humà.
Que s’enllacin amb moltes altres mans, per constituir xarxes que generin

        vida.                                                                             AMÉN.




HOMILIA DEL CARDENAL JOAN JOSEP OMELLA
IV Diumenge de Quaresma


CECS QUE HI VEUEN

HOMILIA mn. Jaume Aymar
22  de  març de 2020

Cal situar aquest evangeli que hem proclamat en el context de les comunitats cristianes a Àsia Menor cap a finals del segle primer, per a les quals va ser escrit l’Evangeli de Joan i que s’identificaven amb el cec i amb la seva curació. Elles mateixes, aquestes primeres comunitats, a causa d’una visió legalista i mesquina de la llei de Déu, possiblement eren “cegues”, no veien tota la novetat de la vida i l’ensenyament de Jesús. Però, com  va succeir per al cec, també elles van aconseguir veure la presència de Déu en la persona de Jesús de Natzaret i es van anar convertint.
Els deixebles pregunten al Mestre: “rabí qui va pecar, ell o els seus pares, perquè hagi nascut cec? “ En aquella època –i en d’altres èpoques, també en la nostra passa encara en algunes cultures- un defecte físic o una malaltia era considerada un càstig de Déu. Associar els defectes físics al pecat era una manera amb el qual els sacerdots de l’Antiga Aliança mantenien el seu poder sobre la consciència de poble. Jesús ajuda a corregir les seves idees i dóna una visió nova del mal: "Ni ell va pecar ni els seus pares, és perquè es manifestin en ell les obres de Déu ".  Aquí tenim una clau per llegir el tema del mal des de l’òptica cristiana: la tenebra, la foscor, la incertesa, el desconcert ... és el teló de fons que fa que ressalti encara més la novetat i la claror de la intervenció de Déu.  El cec no simbolitza el pecador, ni la ceguesa el pecat. Més aviat la ceguesa és la situació prèvia a haver acollit Jesús i la seva Paraula. I la visió que Jesús dóna simbolitza la fe.


I tantes vegades creient que veiem, no hi veiem. Com diu un dossier per ajudar la Lectio Divina de l’Acció Catòlica Obrera que ens ha passat mossèn Salvador Roura, rector de la Salut: “som cecs quan tenim una mirada superficial de la realitat i ens neguem a anar a fons. Som cecs quan jutgem i es deixem portar per les aparences sense passar endins, al cor, on es cou la veritat més profunda de les nostres accions. Quan no ens fiem de res ni de ningú que no estigui d'acord amb el que havíem pensat per endavant. Quan ens creiem superiors als altres i no acceptem que tothom pot tenir llavors de veritat. Quan no ens interessa veure, ni en profunditat ni en extensió, perquè exigeix ​​un esforç, perquè desconcerta... Som cecs quan veiem la realitat i la deformem interessadament. Quan tenim actituds inamovibles També són cecs els que no poden veure perquè altres els ho impedeixen. Cecs són els que giren la cara per no veure les situacions d’injustícia, pobresa i indefensió que viuen altres persones.
Totes aquestes cegueses ens impedeixen ser persones lliures, persones alliberades. Intenta identificar les teves cegueses. Em veig reflectit en algunes d'elles? Per què? Com sortir-ne? Quins aspectes de la meva vida necessiten llum?

Estimats germans i germanes, aquests dies d’obligat confinament per a molts, són una ocasió propícia per al silenci, la interiorització, la pregària, el replantejament dels hàbits de viure. També per al diàleg en el si de la família. Perquè els pares i mares pugueu exercir el vostre paper amb enginy i amb creativitat. Per ajudar ni que sigui a la distància per mitjà del telèfon o el watsapp a les persones que es troben més soles. Però també aquestes setmanes fan que ens sentim solidaris amb aquells que viuen privats de llibertat, amb els qui tenen les fronteres barrades, amb els malalts... Potser des de la distància i la privació hi veurem més clar?

El P. Joan Baptista Bertran, jesuïta i poeta de Sant Joan de les Abadesses, comentant el poema La Vaca cega de Joan Maragall (Poesies, 1895), deia que en ell hi ha simbolitzat  el drama de la condició humana. La vaca cega, és la única que hi veu de debò perquè el sofriment li fa reconeix la seva limitació i per això mou la nostra compassió. Les companyes (les persones alienades) pasturen tranquil·les i fresques l’herba a l’atzar i creuen erròniament que hi veuen quan en realitat no veuen res: 

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. Es cega.
D'un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va desfer-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca es cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses germanes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l'esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada; però torna,
I abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, la embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
sobre les mortes nines, y se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.


Germanes i germans, que el Senyor aclareixi la mirada interior del nostre cor perquè enmig de la foscor coneguem a quina esperança hem estat cridats.

Blog de Jaume Aymar


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes