dijous, 9 d’abril de 2020

SETMANA SANTA - 2020

SANT JERONI DE LA MURTRA - OFICI DE TNEBRES - 20202


Dos interessants textos per viure aquests primers dies. El primer es tracta de l'homilia de mn. Jaume Aymar en la Santa Missa del Diumenge de Rams i el segon una reflexió de la Montserrat Llopart. Els dos textos ens ajuden en aquesta Setmana Santa que, tot i viure-la d'una forma diferent no ens ha de d'apartar-nos del camí, un camí de la Creu que ens portarà a la Ressurrecció de Jesús, Nostre Senyor.

DIUMENGE DE RAMS 2020

La veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més:

La resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres...
Amics: aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor.

Fixeu-vos: Pilat, home astut, s’adona del veritable motiu pel qual han entregat Jesús: no és perquè fes miracles, no és perquè arrossegui les multituds, no és perquè s’hagi volgut fer “rei”, potser ni tan sols perquè es proclamés fill de Déu: és per enveja. L’enveja. En un altre lloc dels evangelis es recull un curiós incident de la vida de Jesús: diu els de Natzaret estaven gelosos dels de Cafarnaüm, perquè el “seu” profeta, Jesús s’havia posat a exercir allí de profeta i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida. Les gelosies són filles de l’enveja. Aquests dies de convivència estreta a les famílies i a les comunitats, pot ser que aflorin sentiments, ressentiments,  tensions i enveges...No sabem estar sols i de vegades no sabem  ni conviure. Recordem que contra enveja, caritat, és a dir amor a fons perdut, perdó; segurament tindrem més d’una ocasió de reconciliar-nos, fem-ho! Fem-ho encara que sigui amb una trucada o un watsapp adreçat a aquella persona que potser en algun moment ens ha fet mal: recordem que Jesús va morir perdonant.

També és trist que moltes persones no tingui una afecció, un hobby, una vivència de lleure amb sentit... És significatiu i preocupant que la tercera despesa que s’està fent aquests dies sigui la de l’alcohol: fugir de la realitat.

Tornem al relat de la Passió; mossèn Josep Rius Camps, biblista, ens fa notar que hi surten dos personatges que es diuen Simó: l’un és Simó Pere, el cap de colla, la pedra... L’altre és Simó de Cirena. Simó Pere nega Jesús tres vegades. Simó de Cirena en canvi l’ajuda a carregar la creu.

I en aquestes dues actituds contraposades dels dos que es diuen Simó hi veig d’alguna manera el nostre capteniment de nosaltres aquests dies. Podem negar la realitat, ens hi podem rebel·lar, ens hi podem adaptar passivament... però també podem acceptar-la, tirar endavant i ajudar que tirin endavant persones més vulnerables, com esteu fent tants, com està fent el grup de voluntaris de Càritas de la parròquia de Santa Maria.  No cal dir que hi veiem també la disponibilitat del personal sanitari, que amb alt risc de contagi, continua abnegadament multiplicant-se als hospitals, clíniques i residències. A ells, tot el nostre suport i la nostra pregària.

Tornant a Pere, el papa Francesc, el seu successor, aquests dies, en l’Anuari Pontifici ha relegat el concepte teològic de “Vicari de Crist” al nou apartat de “títols històrics”. És un canvi molt significatiu. Històricament els papes eren vicaris de Pere i progressivament el títol es va anar canviant pel de “vicari de Crist”... Jorge Mario Bergoglio fidel a l’Evangeli. s’estima més quedar-se en el cor amb el títol de “servent dels servents de Déu”, el títol més autèntic.

Anem a celebrar l’eucaristia, memorial de l’amor. Que ens faci forts i que aquesta Setmana Santa que comencem sigui, per a tots, una setmana de plenitud de l’amor.

REFLEXIÓ SOBRE


              La institució de l’Eucaristia

És difícil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús.

Eren les darreres hores, Jesús, que sabies que estaves amb els teus amics, aquells a qui Tu estimaves i donaves la gran missió d’escampar arreu la BONA NOVA, que de part del Pare ens havies vingut a portar a tots... Vàlida,  fins la fi del món.

És difícil copsar els teus sentiments aquell capvespre de dijous. Eren les festes de Pasqua i Tu, Jesús, -com bon jueu- volies celebrar l’àpat pasqual amb els teus amics.

Abans de seure taula, et trobem amb aquell gest tan tendre i de servei: rentar els peus als deixebles. “Qui sigui el primer, serà el servidor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a servir”, ens havies dit i ara ho feies.

Després, assegut a taula, deuríeu parlar de moltes coses... El teu cor bullia d’estimació envers tots nosaltres i volies transmetre als teus deixebles propers –i a la Humanitat sencera- tantes coses... abans de marxar.

En el teu cor d’home i Déu hi érem tots, cadascú en el seu temps i el seu nom.

En un moment del sopar, vas agafar el pa i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat -i que en Tu s’havia complagut-, vas partir-lo i donar-ne un bocí a cada un d’ells: “Preneu i mengeu, això és el meu cos”.

Què va passar, Jesús, en el teu cor?... Quin sentiment inefable d’amor !!... I què va passar en el cor dels teus amics?...  Ja no eres sols present a taula,  sinó que t’incorporaves a ells i a la seva vida, d’una manera real i plena.

El sopar va continuar, menjant i parlant... Tenies tantes coses a dir que no hi cabien en el teu cor !!
Acabat el sopar, vas prendre el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els hi vas donar, tot dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”.  Sang, que dintre de poques hores vessaries per tota la Humanitat, com a culminació del teu gran amor envers ella. Però vas afegir unes paraules, que ens han de fer pensar molt: “Feu això en memòria meva”.

Què ens demanes, Senyor?... Fer la teva presència real entre nosaltres i la teva entrega de servei amorosa a tots.

Aquest FEU, no és sols fer-te present en la celebració eucarística, és fer el que feies en aquells moments: Donar-te tot. I això vol dir: Presència i fets.

Cada vegada que escoltem les paraules del sacerdot, en la celebració eucarística: “Féu això...”, han de fer-nos sentir implicats en el que volen dir: Presència i fets.

La presència ens la dóna el sacerdot, pel seu ministeri, però els fets, el estimar i donar-se com Jesús a tota la Humanitat, hem de fer-ho nosaltres.

Ell ens ho demana, ens ho repeteix en cada celebració eucarística. Ara ens toca a nosaltres “el fer”, responent al seu desig.

Que aquesta paraula “feu”, sortida dels llavis de Jesús en el context del seu darrer sopar, no se’ns oblidi mai. Ja sabem com ha de ser, Ell també ens ho va dir: “ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES, COM JO US HE ESTIMAT”.

Jesús ens ha posat el llistó molt alt, el arribar-hi serà segons la mesura del nostre amor. Si ens diem deixebles seus, si ens diem els seus amics, si diem que som cristians... quina mesura del “feu” posarem en la nostra vida?...


Montserrat Llopart

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes