SANT JERONI DE LA MURTRA - OFICI DE TNEBRES - 20202
Dos interessants textos per viure aquests primers dies. El primer es tracta de l'homilia de mn. Jaume Aymar en la Santa Missa del Diumenge de Rams i el segon una reflexió de la Montserrat Llopart. Els dos textos ens ajuden en aquesta Setmana Santa que, tot i viure-la d'una forma diferent no ens ha de d'apartar-nos del camí, un camí de la Creu que ens portarà a la Ressurrecció de Jesús, Nostre Senyor.
DIUMENGE
DE RAMS 2020
La
veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més:
La
resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan
humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en
algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit
ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no
us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui
esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir
els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres...
Amics:
aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera
com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que
tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la
aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor.
Fixeu-vos:
Pilat, home astut, s’adona del veritable motiu pel qual han entregat Jesús: no
és perquè fes miracles, no és perquè arrossegui les multituds, no és perquè
s’hagi volgut fer “rei”, potser ni tan sols perquè es proclamés fill de Déu: és
per enveja. L’enveja. En un altre lloc dels evangelis es recull un curiós
incident de la vida de Jesús: diu els de Natzaret estaven gelosos dels de
Cafarnaüm, perquè el “seu” profeta, Jesús s’havia posat a exercir allí de
profeta i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida. Les gelosies
són filles de l’enveja. Aquests dies de convivència estreta a les famílies i a
les comunitats, pot ser que aflorin sentiments, ressentiments, tensions
i enveges...No sabem estar sols i de vegades no sabem ni conviure.
Recordem que contra enveja, caritat, és a dir amor a fons perdut, perdó;
segurament tindrem més d’una ocasió de reconciliar-nos, fem-ho! Fem-ho encara
que sigui amb una trucada o un watsapp adreçat a aquella persona que potser en
algun moment ens ha fet mal: recordem que Jesús va morir perdonant.
També
és trist que moltes persones no tingui una afecció, un hobby, una vivència de
lleure amb sentit... És significatiu i preocupant que la tercera despesa que
s’està fent aquests dies sigui la de l’alcohol: fugir de la realitat.
Tornem
al relat de la Passió; mossèn Josep Rius Camps, biblista, ens fa notar que hi
surten dos personatges que es diuen Simó: l’un és Simó Pere, el cap de colla,
la pedra... L’altre és Simó de Cirena. Simó Pere nega Jesús tres vegades. Simó
de Cirena en canvi l’ajuda a carregar la creu.
I
en aquestes dues actituds contraposades dels dos que es diuen Simó hi veig
d’alguna manera el nostre capteniment de nosaltres aquests dies. Podem negar la
realitat, ens hi podem rebel·lar,
ens hi podem adaptar passivament... però també podem acceptar-la, tirar
endavant i ajudar que tirin endavant persones més vulnerables, com esteu fent
tants, com està fent el grup de voluntaris de Càritas de la parròquia de Santa
Maria. No cal dir que hi veiem també la disponibilitat del personal
sanitari, que amb alt risc de contagi, continua abnegadament multiplicant-se
als hospitals, clíniques i residències. A ells, tot el nostre suport i la
nostra pregària.
Tornant
a Pere, el papa Francesc, el seu successor, aquests dies, en l’Anuari Pontifici
ha relegat el concepte teològic de “Vicari de Crist” al nou apartat de “títols
històrics”. És un canvi molt significatiu. Històricament els papes eren vicaris
de Pere i progressivament el títol es va anar canviant pel de “vicari de
Crist”... Jorge Mario Bergoglio fidel a l’Evangeli. s’estima més quedar-se en
el cor amb el títol de “servent dels servents de Déu”, el títol més autèntic.
Anem
a celebrar l’eucaristia, memorial de l’amor. Que ens faci forts i que aquesta
Setmana Santa que comencem sigui, per a tots, una setmana de plenitud de
l’amor.
REFLEXIÓ SOBRE
La institució de l’Eucaristia
És
difícil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús.
Eren
les darreres hores, Jesús, que sabies que estaves amb els teus amics, aquells a
qui Tu estimaves i donaves la gran missió d’escampar arreu la BONA NOVA, que de
part del Pare ens havies vingut a portar a tots... Vàlida, fins la fi del món.
És
difícil copsar els teus sentiments aquell capvespre de dijous. Eren les festes
de Pasqua i Tu, Jesús, -com bon jueu- volies celebrar l’àpat pasqual amb els
teus amics.
Abans de seure taula, et
trobem amb aquell gest tan tendre i de servei: rentar els peus als deixebles. “Qui
sigui el primer, serà el servidor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a
servir”, ens havies dit i ara ho feies.
Després, assegut a taula, deuríeu
parlar de moltes coses... El teu cor bullia d’estimació envers tots nosaltres i
volies transmetre als teus deixebles propers –i a la Humanitat sencera- tantes
coses... abans de marxar.
En el teu cor d’home i Déu hi
érem tots, cadascú en el seu temps i el seu nom.
En un moment del sopar, vas
agafar el pa i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat -i que en Tu
s’havia complagut-, vas partir-lo i donar-ne un bocí a cada un d’ells: “Preneu
i mengeu, això és el meu cos”.
Què va passar, Jesús, en el
teu cor?... Quin sentiment inefable d’amor !!... I què va passar en el cor dels
teus amics?... Ja no eres sols present a
taula, sinó que t’incorporaves a ells i
a la seva vida, d’una manera real i plena.
El sopar va continuar, menjant
i parlant... Tenies tantes coses a dir que no hi cabien en el teu cor !!
Acabat el sopar, vas prendre
el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els hi vas donar, tot
dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”. Sang, que dintre de poques hores vessaries
per tota la Humanitat, com a culminació del teu gran amor envers ella. Però vas
afegir unes paraules, que ens han de fer pensar molt: “Feu això en memòria meva”.
Què ens demanes, Senyor?...
Fer la teva presència real entre nosaltres i la teva entrega de servei amorosa
a tots.
Aquest FEU, no és sols fer-te
present en la celebració eucarística, és fer el que feies en aquells moments:
Donar-te tot. I això vol dir: Presència i fets.
Cada vegada que escoltem les
paraules del sacerdot, en la celebració eucarística: “Féu això...”, han de fer-nos sentir implicats en el que volen dir:
Presència i fets.
La presència ens la dóna el
sacerdot, pel seu ministeri, però els fets, el estimar i donar-se com Jesús a
tota la Humanitat, hem de fer-ho nosaltres.
Ell ens ho demana, ens ho
repeteix en cada celebració eucarística. Ara ens toca a nosaltres “el fer”,
responent al seu desig.
Que aquesta paraula “feu”, sortida dels llavis de Jesús en el context del seu darrer sopar, no se’ns oblidi mai. Ja sabem com ha de ser, Ell també ens ho va dir: “ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES, COM JO US HE ESTIMAT”.
Jesús ens ha posat el llistó
molt alt, el arribar-hi serà segons la mesura del nostre amor. Si ens diem
deixebles seus, si ens diem els seus amics, si diem que som cristians... quina
mesura del “feu” posarem en la nostra vida?...
Montserrat
Llopart
