Aquest dissabte rebíem amb tristesa la mort
del Bisbe Pere Casaldàliga. Feina ja dies que estàvem seguint l’evolució de la
seva recaiguda. Pregàvem per ell. De seguida vaig pensar, què n’opinava el
bisbe Joan del bisbe Casaldàliga. Vaig buscar al llibre “Ara mateix”, el
recull que gràcies a mn. Joan E. Jarque de tots els articles que el bisbe Joan
va escriure durant vint-i-cinc anys a la seva columna setmanal a Catalunya Cristiana
i vaig trobar el següent:
EL NOSTRE PUNT MÉS CLAR DE CONVERGÈNCIA. 14 de
març de 1996
EL BISBE PERE CASALDÀLIGA 16 de març de 2006
Ens omple de goig l’atorgament del premi Catalunya al bisbe Pere Casaldàliga, de São Félix. És un reconeixement just a aquell bon català que ha gastat la seva vida al servei dels pobres del Brasil. Just i oportú, en aquest moment d’una certa confusió transversal entre nosaltres. Ell valora – acaba de dir-ho -, amb la seva fina sensibilitat que li fa veure tota la vida com a gràcia, aquest reconeixement que li arriba de la seva terra.
Però és especialment a nosaltres que ens fa bé. L’extraordinària audiència que va aconseguir el bisbe Pere, no fa gaire, en la seva última entrevista televisiva palesa una cera nostàlgia de referents que facin possible refer l’esperança. Una esperança que, en graus diversos, molts tenen la impressió d’estar perdent... Esperança, vull dir, en un cristianisme encarnat en la historia i compromès sobretot, amb la causa dels pobres. Esperança d’una Església alliberada de les hipoteques no ja d’un estat dictatorial com, de joves, demanàvem, sinó del rerefons d’intransigència que l’alimentava i que continua més viu que no crèiem, reencarnat en la democràcia.
Fa temps que la personalitat de Pere Casaldàliga està definitivament construïda i que el seu compromís està irreversiblement pres. Ho ha fet vivint enmig de les llums i de les ombres del nostre temps amb factors de lucidesa i de generositat, amb factors d’incerteses i de contradiccions. Que Casaldàliga sigui qui és i com és, ho devem al fet que ell no ha condicionar les seves opcions a un canvi previ de la societat o de l’Església, sinó que les ha preses sobre la marxa, d’acord amb la seva consciència i amb llibertat d’esperit. Així, la seva vida, en lloc de restar confinada en el terreny de les hipòtesis, les especulacions o la queixa, s’ha situat en l’àmbit de la realitat. Ha optat per fer ell allò que calia que fes tothom i, d’aquesta manera, ha obert camins per als altres.
Alguns dels títols dels seus llibres ja suggereixen l’amplada de la seva mirada. Per exemple, Yo creo en la justícia y la esperanza o En rebelde fidelidad. És a dir, a Casaldàliga la fe cristiana no l’ha allunyat mai de l’entorn: l’ha dut més aviat a denunciar el latifundisme i a fer costat als camperols sem terra. Lluitant per ells, per tots els pobres, ha cercat la justícia, amb esperança. Ha experimentat rebel·lia vehement davant la marginació i el latifundi. Ha restat fidel al projecte de l’Evangeli i per això ha vindicat una Església inculturada en l’Amazònia, lliure de residus colonialistes.
Casaldàliga assumeix, així, el nucli més genuí irrebatible de la teologia de l’alliberament. Molts – i ell, el primer- ho subratllaran legítimament. Altres preferiran referir-se a textos més clàssics, com el recent Compendi de la doctrina social de l‘Església, on s’afirma que l’atenció als problemes de la justícia, del desenvolupament, de l’alliberament “és part integrant del ministeri d’evangelitzador de l’Església” (cf. Núm 6). Tant se val... L’important de Pere Casaldàliga és el que ha fet: s’ha aturat per ajudar l`home ferit, com el bon samarità.
EN REBEL FIDELITAT. 10 de maig de 2007
He
participat, a Barcelona, en la presentació de l’obra del bisbe Pere Casaldàliga
Una vida enmig del poble. Bona acollida, ambient càlid, molts exemplars
venuts... (...) quest és un llibre que mereix ser llegit i reflexionat. D’una
banda, l’exemplaritat del seu autor i protagonista – es tracta d’un relat
autobiogràfic – afavoreix la nostra autoestima eclesial i catalana, una mica en
crisi ara mateix. D’altra, ens interpel·la sobre la projecció social de la
nostra fe.
El llibre comença així: “Vaig néixer a la vora del teixidor Llobregat, el 1928, en una lleteria, d’una família catòlica i de dretes que, en aquell temps, era una mateixa cosa”. I acaba amb aquestes paraules, escrites el nadal del 1989: “Déu és només amor. Nosaltres som amor, egoisme i por... però també esperança!”. Entremig, prop de mil pàgines de vida encarnada al Brasil més pobre, el Mato Grosso, patint i gaudint alhora, fent feina de conscienciació i d’evangelització, en sintonia amb tot l’Amèrica Llatina i amb una certa predilecció – “amorosa passió”, dirà ell – per Nicaragua.
En la història de Pere Casaldàliga, tot allò que nosaltres ens pensem saber de la realitat llatinoamericana... se’ns torna pàl·lid quan ho veiem cruament incorporat al seu dia a dia. Esborrona, per posar un sol exemple, la descripció de la mort del vell pare salesià João Bosco, als anys setanta. Acabada la processó de la festa de la patrona, decideix anar a la petita comissaria de Ribeirão a demanar explicacions per les tortures que s’estan infligint a dues dones. Casaldàliga l’acompanya per fer-li costat com a bisbe. Quan el pare João avisa els policies que denunciarà les seves arbitrarietats als seus superiors, rep una bufetada fortíssima al rostre. Casaldàliga intenta tallar l’impossible diàleg: “Anem-nos-en”. Però el soldat clava un cop de revòlver a la cara del pare João i tot, seguit, “en un gest fulminant el tret fatal al crani”. Moria l’endemà, després de rebre la Unció dels Malalts de mans del bisbe, en llatí, perquè Casaldàliga havia observat que aquesta era la llengua en que aquell sant home resava la litúrgia de les hores.
Poeta delicat i penetrant, intercala en aquestes memòries nombrosos poemes, en portuguès, en català, en castellà.
“El pitjor no serà perdre el tren de la història, sinó perdre Déu que viatja en aquest tren”.
En rebel fidelitat és el títol d’una part del llibre i és també una bona definició de la personalitat de Casaldàliga: rebel, afegiria jo, per fidelitat evangèlica. És clar, però mai amarg. És radical, però sempre esperançat i dialogant. Alguns fruits del seu diàleg eclesial, alhora difícil i sincer, es deixen veure en el llibre. En tornar del Brasil, per exemple, el cardenal, aleshores, Ratzinger, parla d’unes determinades formes de teologia de l’alliberament “plenament legítimes i necessàries”. I en una entrevista amb Joan Pau II, el Papa reconeix la situació d’injustícia en la qual viu el Brasil, expressa el seu suport al compromís social de l’Església d’aquell país i beneeix especialment els perseguits...
“Allò que em fa és el que dono, no pas el que tinc. Com més dono més tinc
perquè soc més. Com més tinc i menys dono, tinc menys, perquè soc menys.” Pere
Casaldàliga
El Bisbe Pere Casaldàliga a la tarja que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:
«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.
El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.
El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.
No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»
En aquest enllaç trobareu la reflexió que va fer mn. Jaume Aymar a l' "Avui és festa"
