Segons consta en la inscripció del bateig de mn. Joan va néixer a Cornellà de Llobregat, el
12 de maig de 1930, al carrer Rubió i Ors número 43 i que n’eren els pares en Josep
Carrera i Fanés, natural de Sant Joan Despí, de 26 anys, forner i Josefina
Planas Costa, natural de Sant Feliu de Llobregat, de 22 anys, tots dos veïns de
Cornellà de Llobregat. Va ser batejat a l’església de Santa Maria de Cornellà
el dia 25 de maig del mateix any. Els seus padrins foren l’avi patern en Joan
Carrera Ballester i l’àvia materna, na Maria Costa Llansó. Va rebre els noms de
Joan, Antoni i Josep. Li administrà les aigües baptismals el rector, mossèn Joan
Palà.
El petit Joan va omplir d’alegria el jove matrimoni que s’havien casat el 15 d’octubre de 1928. En Josep, el pare procedia d’una família de forners d’origen a Sant Joan Despí. Es posà al capdavant del Forn de Sant Joan situat al carrer Major número 45 (posteriorment, carrer de Rubió i Ors) i, al costat, en una casa semblant, al número 43, hi vivien en Josep, la Josefina i el petit Joan.
En retornà al municipi on va néixer la Josefina obrí una senzilla perruqueria i amb l’esclat de la guerra es posà a treballar a una fàbrica dit de les caretes, perquè produïa proteccions antigàs. Acabada la guerra treballà a les monges franceses del col·legi Bon Salvador del mateix Sant Feliu fent d’auxiliar en una residència per a dones, la majoria de les quals eren franceses molt trasbalsades pels efectes de la Segona Guerra Mundial.
La Josefina segons explica la seva cosina Glòria “era una dona molt senzilla, riallera, no es queixava de res, vermelleta de cara, pausada, feliç amb el que tenia”. Un cop acabada la jornada laboral, visitava cada dia el Santíssim.
Al seu costat el petit Joan, va créixer amb l’amor al Senyor i a la Mare de Déu de Montserrat a qui sempre va tenir com a guia i gran devoció. Acceptà de bon grat la decisió d’en Joan d’anar a seminari. Em de pensar, però, que com a bona mare li va costar de separar-se del seu petit fill que tenia onze anys. Però alhora amb gran alegria per la decisió de la seva vocació sacerdotal.
La senyora Josefina va ser sempre un puntal pal seu fill, procurà transmetre-li conviccions, sentiments i devocions. Considerà un gran goig la vocació sacerdotal del seu fill i la seguí amb atenció i amb la voluntat d’ajudar-lo en el que podia. Anà a viure amb ell a Llefià, compartint la humil casa en la que van viure els primers anys, posteriorment al pis de la Sagrera i finalment a la parròquia de Sant Isidre Llaurador de L’Hospitalet de Llobregat on el Bisbe Joan va ser rector durant quinze anys. Va ser aquí, el 6 de maig de 1988 a l’edat de 80 anys que va dormir a la pau del Senyor.
Dona humil, disposada a ajudar, a col·laborar, discreta, sense cap afany de notorietat i amb una intensa vida espiritual. Davant de les seves despulles, en aquell moment, mossèn Joan va dir-nos: “Estic trist per la seva pèrdua, però estic content perquè sou aquí amb mi, pregant per ella, perquè Déu Pare l’aculli en el seu regne. Això vol dir que l’estimàveu i que m’estimeu a mi i això m’omple d’alegria”. Quina lliçó d’enteresa, quin exemple de confiança en Déu ens va donar.
Amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, vam organitzar l’exposició “Ara Mateix... per sempre”, en ella la Maria Carme Martínez va escriure aquest text que recull emotivament l’amor entre mare i fill.
RECREACIÓ LITERÀRIA
que ara plora, orfe de pare?
La mare als braços l’acarona.
I com feu Jesús infant, de Betlem a Natzaret,
en Joan i la mare, de Cornellà a St. Feliu,
a la llar dels avis se’n tornen.
De sobte, la pau familiar s’esberla
per un brogit devastador que ho amara tot.
El seu alè, s’esmuny, gelat de mort,
deixant una amarga petja de desolació i por.
En Joan recorda una visió d’infantesa:
què fa el mestre d’escola empunyant una pistola?
L’ombra cruel, esfereïdora de la guerra
sobre l’església de St. Llorenç s’abraona
i les campanes al terra, irreverent, esmicola.
Als carrers, jocs de nens i soldats es barregen.
Tal vegada, atiats pels estralls de la fam criden:
“Volem pa amb oli, pa amb oli volem”
quan, sovint, el plat a taula no arriba.
No hi ha missa ni escola, ni fàbrica ni mercat.
Tot resta aturat.
Al bell mig, però, de la tempesta,
de temps i cors enterbolits,
Al bell mig brolla una esperança ferma,
una espurna de fe, esdevinguda vocació amatent.
En Joan, essent un vailet, atent, escolta la Crida.
A poc a poc, la flama de la fe creix i l’encoratja.
i aviat al Seminari de Tiana és acollit.
per aprendre i estimar el més bell missatge.
Quan el vailet ja és un home,
el seu destí consagra a la voluntat del Pare,
prodigant, incansable, la paraula de Déu
entre gents i parròquies humils d’arreu.
D’aleshores ençà, mare i fill, sempre de la mà,
han compartit junts el camí joiós de l’espiritualitat.
Ara aquell nen ja no plora, s’ha retrobat amb el Pare
i dorm per sempre, plàcidament ...
Què li darem al noi de la mare
tant com en vida ens heu donat vos, bisbe estimat ...
