Es compleix el 18 è aniversari de la mort del nostre estimat Bisbe Joan. Recordem cada dia que passa el seu missatge a través de les seves paraules, dels seus escrits. Segur que no en pocs moments hem pensat o fins i tot em dit: “Què en diria el bisbe Joan? . I és perquè, en qualsevol esdeveniment social, cultural, religiós, el bisbe Joan sempre ens tenia acostumats a fer una reflexió i a il·luminar-nos amb les seves paraules. El trobem a faltar. I és per això que cal que rellegim els seus escrits, els seus llibres i els seus articles de la seva secció “Ara mateix” de Catalunya Cristiana.
En tenim exemple en dos temes actuals que ell
ja tractà fa uns anys. Un d’ells és la immigració i ens deixava dit en el 2001:
“L’obertura a l’estranger forma part de fil
invariable de la tradició bíblica: des de les recomanacions de l’Antic
Testament d’acollir el foraster, sovint recordant que tots ho hem estat ( Ex
22, 20) a l’afirmació contundent de Jesús: era forester i em vau acollir (Mt
20, 35). (...)
“Ens cal una reflexió ben propera a les
persones: les de fora i les de dins. Les de fora, escoltant-les, comprenent-les,
valorant-les, ajudant-les. Les de dins, entenent les seves reserves: no podem
anar repetint, sense més, la musiqueta oficial d’una interculturalitat teòrica
que no mira els problemes reals, perceptibles, sobretot, en el frec a frec de
la vida diària. Hem d’anar fent un procés d’educació que desemboqui en la
confiança i allunyi les pors. L’avís evangèlic que qui s’estima massa a si
mateix es perd i qui es dona amb generositat es retroba... (cf. Mt 16, 25)
podria ajudar-nos a eixamplar els horitzons dels més recelosos.”
I l’altre sobre el dret a l’habitatge ens ho
deixava escrit el 2005:
“Creix, a la nostra societat, la
preocupació per l’habitatge. Aquest havia estat un tema prioritari de les
reivindicacions populars en els anys seixanta i setanta, quan la primera
emigració massiva del camp a la ciutat cobria de barraques els suburbis. Era
una situació angoixosa: lloguers abusius, un nombre asfixiant de rellogats a
molts pisos, joves que no aconseguien les condicions mínimes per a formar una
família. (...)
Moltes coses han canviat i no totes en sentit
positiu. Avui, per exemple, tots esperem i exigim que siguin els poders públics
els qui aportin les solucions. Tenim raó, a condició que no eludim les nostres
responsabilitats. També hem assimilat amb rapidesa, tant els ciutadans com els
dirigents polítics, la filosofia liberal que impregna el nostre sistema
econòmic. Això crea una lamentable paradoxa: hi ha llogaters que se sentien més
protegits, quant a la continuïtat del contracte de lloguer i als seus
increments augments, fa trenta anys… que
no pas ara. No m’estranya que els moviments veïnals, als quals he fet al·lusió, propugnin la derogació de les noves lleis que
els han dut tanta inseguretat. És veritat que calia també vetllar pels legítims
interessos dels propietaris, especialment dels més febles, i estimular la
construcció. Però mantenint sempre l’equitat. Seria bo que tot això, tant
sensible i complex, esdevingués tema de debat parlamentari, amb vista a un
ordenament legal més just.
Pel que fa a l’administració, reconforta que el tema de l’habitatge torni a ser una preocupació política prioritària, segons llegim aquests dies a la premsa. Tant de bo les promeses que sentim sovint no restin en simples paraules ni es dissolguin en pugnes de partit. D’aquesta manera es descarregaria una mica la tensió que crea un excés de confrontació ideològica, en detriment d’una política orientada a les preocupacions reals dels ciutadans.”
I ens recorda que el “Compendi de la doctrina social de l’Església” (elaborat pel Pontifici
Consell «Justícia i Pau» per encàrrec del Papa Joan Pau II i publicat l'any
2004) reclama, per exemple, “un sòlid ordenament jurídic, la salvaguarda del
medi, la prestació dels serveis essencials per a les persones, alguns dels
quals són, alhora, drets de l'home: alimentació, habitació, treball, educació i
accés a la cultura, transport, salut…” (166).
Tenim dos exemples doncs de com el missatge del
Bisbe Joan continua sent actual.
