BARCELONA...tristesa...unió...pregària

Passats ja uns dies d’ençà el terrible atemptat a Barcelona i Cambrils amb el trist rastre de morts i ferits innocents, encara amb l’estranya sensació de passar per les Rambles amb un tens silenci gens habitual en un dels llocs amb més alegria de la ciutat i amb l’emotiva vivència de la manifestació d’aquest dissabte, volem expressar la nostra més contundent repulsa davant de qualsevol acte de violència que no té cap mena de justificació. La nostra pregària i la nostra solidaritat per totes les víctimes i les seves famílies tot i el seu desconsol per la pèrdua d’un ser estimat pare, mare, fill...; i agrair la bona feina dels equips d’emergència i de totes aquelles persones que van ajudar anònimament a les persones que van patir les injustificades agressions i de la feina de les forces de seguretat, tal com fins ara ho han fet.

Són moments d’incomprensió. Aquests darrers dies hem sentit, hem vist, hem llegit un munt d’imatges, comentaris de persones que, de cop a volta, s’han fet “especialistes” en terrorisme, en l’Islam (fins i tot de contertulians d’aquests programes de polèmica del cor), ninotaires (també punt de mira de la violència del terrorisme) que creuen que la seva vinyeta fa gràcia (?) i precisament fa l’efecte contrari, que si s’havien de posar pilones i planters per tot arreu, que si la policia sabia o deixava de saber.... Davant de tot això, cal analitzar amb el màxim de serenor, que ens permetin les emocions, tots els aquests fets. És per això que reproduïm aquí l’últim article que va escriure el Bisbe Joan a la seva secció de Catalunya Cristiana “Ara Mateix” amb el títol “Germans musulmans”, del dia 25 de setembre de 2008, pocs dies abans de la seva mort en el que parlava, precisament de la convivència posant atenció en que, com diu textualment: ”ens caldria fer més atenció al diàleg interreligiós i mirar d’entrar-hi des de la base, en el dia a dia.” Cal fixar-se que tot i els anys que ja han passat el missatge i la reflexió que en podem treure es ben viu i actual. 

“Mai no n’havíem vist tants, ni de tan a prop... Passem pel mateixos carrers. Compartim els transports urbans: als trens de rodalies la seva presència arriba a ser, en alguns moments, especialment notable. Junts fem cua als ambulatoris... Tot amb tot, difícilment intercanviem amb ells més de quatre paraules... Què en pensem, en realitat, de la població islàmica? I, més difícil encara, què en pensen ells, de nosaltres?

A banda de grups minoritaris que hi dialoguen – entre ells, per cert, alguns d’àmbit parroquial - , la majoria de gent del país no va més enllà dels tòpics. Sobretot els que fan referència a les formes de vida familiar, a la condició de la dona, a les singularitats de la dieta...

Un fet, tanmateix, no ens pot passar per alt: són creients en un sol Déu. Els més instruïts també tenen notícia de Jesús i Maria. I els respecten. Sobretot es distingeixen del nostre món cristià, en termes generals, perquè són religiosament practicants: no els ha inundat l’onada de la secularització occidental. És positiu que entre ells i nosaltres no hi hagi tensions religioses: els conflictes han vingut, en tot cas, per raons econòmiques i socials. Ara bé, no podem desconèixer que aquesta absència de conflictes s’ha vist tristament afavorida per la indiferència de la nostra societat respecte de la fe.

Probablement valorem massa poc el fet de compartir amb els musulmans no només el sentit de la transcendència, sinó també altres valors espirituals de les nostres respectives tradicions, més propers que no sembla, sota factors culturals divergents. En aquest sentit, ens caldria fer més atenció al diàleg interreligiós i mirar d’entrar-hi des de la base, en el dia a dia.

El mes de juny passat va tenir lloc a Roma la XVI reunió del Comitè Islamo-Catòlic amb el següent lema: “Cristians i musulmans, testimonis de Déu de la justícia, de la pau i de la compassió en un món que pateix a causa de la violència”. Mireu a quines conclusions van arribar:

1 – La dignitat de la persona humana genera drets i deures fonamentals.

2 – La justícia és una prioritat del nostre món. Això respecte a les necessitats fonamentals dels individus i dels pobles, amb amor, amb fraternitat, amb solidaritat. No hi ha pau veritable sense justícia.

3 – La pau és un do de Déu, però exigeix el compromís de tothom, especialment dels creients que en són testimonis en un món ferit per moltes formes de violència.

4 – Cristians i musulmans creuen que Déu és compassiu i per això consideren un deure mostrar compassió envers tothom, sobretot els febles i necessitats.

5 – Les religions, quan són practicades amb autenticitat, contribueixen efectivament a la fraternitat i a l’harmonia de la família humana.”

Per últim citar també  un paràgraf de l’article “Amb dignitat i esperança” (27 de setembre de 2001) referent als atemptats de l’11 de setembre a Nova York:

“Sacrificar vides humanes a favor d’un projecte, sigui quin sigui, és intolerable i deshonra la causa que amb això s’intenta defensar. També quan, entre les vides sacrificades, hi ha la pròpia. com ha dit, aquests dies, a Nôtre Dame de París, el cardenal Lustiger, el terrorista suïcida és  exactament el contrari del màrtir cristià: aquest, per amor, és víctima de l’odi de qui el mata; aquell, per odi, es mata ell mateix.

D’altra banda, ens convé fer una reflexió complementària sobre les arrels d’aquest mal. Perquè ningú no tingui la temptació de recórrer a l’ús de la violència, cal que totes les causes puguin ser defensades eficaçment per la via del diàleg. La injustícia no justifica la violència, però l’excita i li dóna cobertura”