Ara farà seixanta cinc anys, el dia 13 de juny de 1961, amb només amb trenta-un anys, mossèn Joan Carrera rebia l'encàrrec de posar-se al capdavant, com a rector, d'una parròquia. El bisbe Gregorio Modrego, aplegà a un grup de sacerdots i els hi anà comunicant el seu destí. A mn. Joan li tocà la parròquia de sant Antoni de Pàdua, al barri badaloní de Llefià. En el llibre Què pensa Joan Carrera d’en Francesc Romeu recordava que: “el doctor Modrego, que no tenia ni un duro per a aquell projecte de noves parròquies, ens va fer un discurset típic:” No os puedo dar nada, vosotros tenéis que...”, i va ser aleshores quan Leandre Gassó va dir:” Pero al menos denos la bendición!” I sí, a tots, allà mateix ens va beneir, i ens en vam anar. I, aleshores vaig viure tota una peripècia molt diferent”.
En el llibre Joan Carrera,
un bisbe del poble d’en Joaquim Ferrer i Francesc Teruel hi podem llegir
que la nova parròquia havia estat creada el 29 d’abril d’aquell any i ocupava
una part de l’extensa parròquia de Sant Adrià del Besòs; les veïnes parròquies
serien les de la Mare de Déu de la Salut de Badalona i la de Santa Rosa de
Santa Coloma de Gramanet. Molts anys abans, el 1917, la parròquia de Sant Adrià
de Besòs havia comprat uns terrenys, coneguts com el Camp de Moro, que estaven
destinats a allotjar-hi un cementiri que mai no es realitzà. El 1934 amb
l’ajuda de la família Escarabill que cedí un petit garatge amb un jardí on es
disposà un local on hi celebrava la missa els diumenges. El 1935 es construí
una capella, que fou beneïda el 15 d’agost. Era una construcció senzilla, el
sòl de terra sense enrajolar, les parets nues i tres imatges, un Sant Crist, la
divina Pastora i Sant Antoni. Malauradament el 1936 fou cremada i utilitzada
com a magatzem.
El barri de Llefià, en que el
jove sacerdot Joan Carrera seria rector de la nova parròquia havia experimentat
canvis per l’arribada de molts nous veïns. En aquell temps un barri ple de
barraques habitades per immigrants arribats majoritàriament d'Andalusia.
Citant les seves pròpies
paraules: “Quan vaig anar a viure a Llefià, em van deixar una mica d’espai en
la part de dalt d’una casa que s’acabava de fer, era d’un de Lleida, i amb la
mare hi vam posar un fogonet de petroli a terra, perquè no hi havia ni fogons.
Després una senyora ens va acollir a la seva casa d’estiueig, quan Llefià era
un lloc que no estava habitat. Ens va deixar un menjador, cuina i dues
habitacions, però no teníem accés a la resta de casa, hi havia un cortina que
feia de separació. I després vam començar a fer l’església i, aprofitant una
paret, vaig fer una rectoria, diguem-ho així. I bé, no teníem ni aigua. Quan
ens llevàvem, jo deia missa a les set del matí, romànticament, amb tres dones o
quatre. Perquè jo era bastant idealista en aquella època – ara m’he tornat més
realista. Jo tenia la idea que encara que ells no anessin a missa era igual,
l’important era que quan es llevessin al matí per anar a treballar, veiessin
llum a l’església i també, que el capellà ja funcionava, que no era un gandul.
Era una idea una mica romàntica, però cada dia deia missa a les set. I després
de la missa, la meva mare i jo anàvem a una font, en connectàvem una bomba i
omplíem aigua per dos o tres dies. Tot plegat era bastant dur”.
Sense cap tipus de suport
econòmic, però això sí amb la benedicció del bisbe, aquells joves capellans
havien d'iniciar la seva tasca pastoral a les noves parròquies, on fins i tot
no hi havia ni església. La parròquia de sant Antoni, era una d'aquestes possiblement
la data en que se li va encomanar la parròquia, 13 de juny, festivitat de sant
Antoni de Pàdua - festa major de la parròquia! - va ser premonitòria, ja que
com el sant franciscà, el bisbe Joan amb el do de la paraula, la caritat de la
seva vida i el tracte tan proper, humil i afectuós, es va fer present a la
parròquia i el van fer ser estimat per tothom.
Donades les precarietats del barri es posà a treballar de seguida i el 1963 ja es beneïa la nova església i la rectoria, seguidament, va promoure la cooperativa d'habitatges Llefià. El primer bloc es va beneir el 8 de desembre de 1967. Es van construir 150 habitatges.
Van ser anys de patiment,
esforç i sacrifici i, com sant Antoni de Pàdua, amb dedicació als més pobres i
necessitats que no abandonà mai.
