Agraïm la gentilesa de l'autor d'aquest article, aparegut a Catalunya Cristiana el 29 de maig de 2014 i que ara aquí reproduïm. Es tracta d'una reflexió sobre el pensament del Bisbe Joan i la influència de pensadors com en Carles Cardó i Jacques Maritain.
Vaig conèixer Mossèn Joan Carrera molt abans
de la seva ordenació episcopal en el sí de dos institucions dedicades a la
reflexió social i política d’inspiració cristiana: El Centre d’Estudis Carles Cardó i l’Institut Internacional Jacques Maritain. De la primera en fou un
dels fundadors; de la segona un actiu membre del grup de catalans que, sota la
presidència de Ramon Sugranyes de Franch, ens hi aplegàvem per tal de conèixer
de primera mà els estudis internacionals dels seguidors del pensador francès.
No podria trobar millor manera de presentar les fonts i el desenvolupament del
pensament eclesial, social i polític del bisbe Joan, que mostrar la reveladora
significació que atresora l’encreuament emblemàtic entre ambdós institucions.
Joan Carrera, junt amb Artur Juncosa, Jordi Sales, Joan Rigol, Llibert
Cuatrecases, Josep M. Coll i altres, promogué que el C.E.C.C. fos la secció
catalana de l’I. I. J. Maritain, i que aquesta estreta vinculació esdevingués
tot un programa simbòlic d’actuació reflexiva.
Al bisbe Joan crec que no li desplaurà que
ens referim a ambdós pensadors, Carles Cardó i Jacques Maritain, com la
principal font d’inspiració del seu pensament eclesial, social i polític. I
alhora, que n’entenguem l’encreuament d’ambdues perspectives com la seva màxima
aspiració ideològica. La podem resumir així: l’intent d’una original vinculació
entre la tradició catòlica catalana de defensa i afirmació nacional, que
representa Cardó, amb la línia de reflexió europea, pluralista i democràtica,
de l’Humanisme integral de Maritain.
El bisbe Joan no era un pensador teòric de
grans llibres. Era un home que impulsava projectes d’Església en acció
(editorial Nova Terra, cooperativisme, plataformes i associacions diverses,
preses de posició col·lectives, etc.) que, a l’estil del periodisme inspirador
que exercí el Cardó d’abans de la Guerra Civil espanyola, usava lliurement el
seu heterogeni bagatge intel·lectual per a respondre als reptes de la presència
cristiana en la societat actual en formats breus i suggeridors. Aquests reptes
són bàsicament quatre.
Primer, un esforç continuat per l’aggiornamento conciliar, amb la sana
intenció que el cristianisme continuï essent una opció significativa, tant
personalment com social, per als homes i les dones del segle XXI, assumint-ne
els ideals moderns de llibertat i igualtat propis de la Revolució Francesa. O
sigui, no resignar-se a malviure reduint la fe a una consolació privada, a la
defensiva, ni a administrar engrunes piadoses de sagristia, entretinguts en el
culte. Segon, la continuació del compromís de l’Església catalana per
col·laborar amb el procés de reconstrucció nacional iniciat amb la Renaixença,
el segle passat, i al qual tants homes i dones catalanes i cristianes s’hi han
sumat de manera entusiasta. Tercer, la passió per la defensa del Drets Humans i
la Justícia Social, entesos com la necessitat de respondre evangèlicament a les
escandaloses desigualtats econòmiques amb la fraternitat (tercer lema de la Revolució
Francesa) dels fills de Déu, aplegats en una societat nacional més igualitària,
sense però posar en perill la sana llibertat d’aquests mateixos fills. I
finalment, quart, l’ideal polític de la democràcia com a lloc privilegiat i
aposta incontrovertible pel diàleg, a les antípodes de la guerra civil i el
nacionalcatolicisme, interpretat no tan sols com una eina relativista per a
prendre mecànicament decisions, en base a consultes segons majories i minories,
sinó com la casa de la paraula i la llar de l’amistat cívica. En resum, doncs:
presència pública, alhora valenta i amable, sempre dialogant, al servei dels
que no pensen com nosaltres i en estreta col·laboració amb ells, compromís de
desplegament i aprofundiment nacional, justícia social basada en la defensa
dels drets humans i democràcia, són els quatre eixos del pensament del bisbe
Joan.
El pensament de Carles Cardó, sobretot la
distinció entre Estat i Nació, i el compromís per la llengua, la cultura i la
tradició, el trobem com a esquema d’escrits col·lectius, que ajudà a redactar,
com el document Arrels cristianes de
Catalunya, o bé en articles com La
Diada nacional i Reflexions per a
l’Onze de setembre, aplegats a l’antologia titulada: La canya esquerdada, (1993). Però allà on més es pot comprovar la
seva petja és en l’article: No hi ha
Església sense poble. (Rev. Qüestions de Vida Cristiana, núm. 179), en la
presentació que feu de la reedició de la Meditació
catalana de Cardó, publicada pel CECC el 1989, i finalment, en l’estudi Aproximació a Carles Cardó en el seu
naixement (1984). La influència de Maritain en escrits col·lectius sobre
els Drets Humans, com Catalunya avui.
Reflexió d’uns cristians en el vint-i-cinquè aniversari de la proclamació dels
Drets de l’Home. En llibres com Del
Postconcili al postprogressisme, (1994) i en l’obra de Raïssa Maritain Les grans amistats, la primera part de
la qual ell mateix va traduir i prologar per a l’Editorial Nova Terra, el 1964.
D’aquesta obra caldria publicar la traducció de la segona part, pendent encara
d’editorial interessada: serà el millor regal i record que li podríem fer.
