diumenge, 21 d’abril de 2019

PASQUA, L'ALEGRIA ABSOLUTAMENT NOVA


Resproduim el text de l'article de la secció Ara Mateix del 3 d'abril de 1988 de Catalunya Cristiana. En aquest text en aquell moment Mn. Joan ens feia una reflexió sobre la Pasqua que, avui dia encara el podem considerar ben viu:

En arribar la matinada de Pasqua, la fe en Jesús s’afua. S’esmuny de tota la comparseria de les petites raons humans que, en algun moment, han volgut fer-li companyia i esdevé una punta de llum diamantina i irreductible, sola. Un estel que ni és possible apagar ni es deixa homologar.

          Per Nadal, érem molts a l’església... La joia del naixement del Messies era certa però, alhora es barrejava amb la joia per tots els naixements dels homes. Si, un instant, ens distrèiem de Jesús, teníem ben a prop els rostres dels infants que ens el recordaven. I el missatge de “pau a la terra” ressonava enllà, molt enllà de la comunitat...

          El divendres sant, ens hem mirat en el Sant Crist i en la Pietat. La litúrgia, del dia, tan penetrant en la seva sobrietat...i, també, tota la tradició mediterrània d’imatges realistes... són plenes d’una compassió que ho és, al mateix temps, de Jesús i de la seva mare i de nosaltres mateixos. En la mort del Just hi emmirallen tots els fracassos de la justícia en aquest món. Moltes mares que han perdut un fill preguen a Maria amb una profunda solidaritat que fa irreductible el seu dolor del d’ella. I molts revolucionaris de cor troben que el crucificat també expressa la seva utopia...

          La nit de Pasqua, a les esglésies, no som tants. No venen molts que haurien de venir-hi, és clar, però, a més, ens és difícil portar-hi invitats... Si, un instant, ens distrèiem, no tenim referències on agafar-nos: mai no hem vist cap ressuscitat. La resurrecció del Senyor és un mirall posat a l’altra banda, en el futur definitiu. Ni, gairebé, imatges tenim, del Crist ressuscitat. Aquí no es tracta d’aportar el nostre esperit a una realitat humana que ja existís: de resurrecció, només hi ha la de Jesús. Per això l’alegria de la Pasqua, a més d’immensa, és nova. La crea l’Esperit i s’estrena en cada comunitat cristiana i en el cor de cada creient. La solitud de Jesús, la matinada del dissabte, va ser, si més no, tan gran com la de la creu. Potser més radical i tot. Els textos sagrats ens el presenten cercant i recercant, gairebé pidolant, la companyia de la fe, d’home en home, de dona en dona...

          No en ha de fer por compartir aquesta solitud gloriosa, ni hem de contemplar-la al marge de la joia pasqual. N’és el fonament. Ser testimonis de la resurrecció és l’originalitat cristiana absoluta i genera una alegria absolutament nova i inimitable.

          L’Església és filla de la resurrecció i per això, ni que ens hi entossudíssim, mai no la farem homologable amb les realitats terrenes. Quan ens n’oblidem nosaltres, ens ho recorda el món.

          Va colpir-me, en la línia d’aquesta reflexió, un comentari desimbolt de Luigi Giussani, en el curs d’una suggestiva conferència sobre Péguy, la setmana passada a Barcelona. El cito de memòria: “Una Església orientada a ser simplement la que afegeix el món un suplement d’humanitat... la que dona suport a les iniciatives de justícia i de concòrdia dels homes...la que suma els seus esforços, bé que per una motivació de fe, a la construcció de la ciutat... pot arribar a resultar interessant al mateix Gorbatxov. Però una Església en la seva plena dimensió espiritual, que es reclama del fet no científic de l’encarnació de Déu en la nostra història, que manté la irreductibilitat del seu missatge... pot arribar a fer nosa a les mateixes democràcies cristianes.”



Adjuntem també l'enllaç al blog de mn. Jaume Aymar en el que es reproduiex amb el títol de CORPORALITAT, la seva homilia del diumenge de Ressurrecció, amb una bonica decicatòria al seu pare que fa pocs dies ha complert els noranta anys.




EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes