dijous, 9 d’abril de 2020

VIA CRUCIS del BISBE JOAN CARRERA

Imatge del Crist que es venera a la Parròquia
de Sant Isidre Llaurador (L'Hosp.), realitzada
per l'escultor Carlos Fernando (1949)

Són molts els textos que el Bisbe Joan ens ha deixat i que ens permeten anar recordant el seu tarannà, el seu  missatge, el seu pensament,... Els trobem escrits a la seva secció de Catalunya Cristiana “Ara Mateix”, recollits en el llibre el mateix nom per mn. Joan E Jarque i que durant vint-i-cinc anys ens anà fent pensar, reflexionar, sobre fets eclesials, socials, educatius, ... també en llibres com “El gust per la fe” o “La canya esquerdada”.

N’hi ha un però, que potser per la càrrega emocional, pel moment personal en el que el va escriure, el va impregnar de tot el seu pensament, la seva vivència de sacerdot, de la seva estimació a Jesús Nostre Senyor, com tantes vegades ens va dir i ens va demostrar. En ell hi abocà tota la seva profunda espiritualitat expressada d’una manera senzilla.

Mn. Francisco Prieto, actual rector de Sant Isidre, diu d’ell “en el texto del Via Crucis, encontramos la sencillez, verdad y complejidad del corazón humano y de la fe en Jesús, el Señor, que acompaña nuestro caminar. Conecta con la gente, pues describe situaciones y emociones que afectan a todas la persones por igual. Se aprecia mucho el que mn. Carrera defendiese y valorase la llamada “religiosidad popular. (Via – Crucis, Parròquia de Sant Isidre,  Reedició .2018)

Mn. Ramon Corts, s’hi refereix d’aquesta manera: “La vocació de pastor del Bisbe Joan Carrera el menà a fer sempre present l’Evangeli a la vida de les persones. El seu tarannà acollidor li donà una especial sensibilitat envers les manifestacions de religiositat popular“( Via Crucis del Bisbe Carrera. Editorial Balmes.2017)

Es tracta del VIA – CRUCIS que va escriure el bisbe Joan l’any 1991, quan encara era rector de Sant Isidre Llaurador, a L’Hospitalet de Llobregat, pocs mesos després prendria possessió de també com a rectos de la parròquia de Sant Francesc d’Assís a Badalona i el mateix any, el 22 de setembre, va ser ordenat Bisbe Auxiliar de Barcelona.

Va escriure aquest Via – Crucis a mode de comiat dels seus feligresos de Sant Isidre com diu en la introducció: “Aquest text va néixer precisament per al Via-Crucis del divendres Sant. Ja ha guiat la nostra pregària unes quantes vegades i s’ha enriquit amb la fe i l’amor de tots. El dedico cordialment tots els feligresos que, cada any, tornen a sentir, en aquestes dates, l’encís de Jesús i volen aprofundir en el seu camí d’entrega. Amb un record, també, pels que un dia van fer-lo i ja no són entre nosaltres, sinó amb el Ressuscitat”. (Introducció a la primera edició, parròquia de Sant Isidre , 1991),cliqueu en aquest enllaç si elvoleu veure tot sencer: VIA - CRUCIS Parròquia de Sant Isidre

Aquí en tenim alguns exemples del seu missatge:

II ESTACIÓ – CARREGUEN JESÚS AMB LA CREU
 Jesús, quan pren la creu i se la carrega al coll, s’identifica amb tots els homes que han patit i patiran al llarga del temps.(...)
Ningú de nosaltres no es veu lliure de patir: hi ha malalties, les dificultats de convivència, la solitud, la misèria, l’angoixa moral... Tot aquest dolor el podem aguantar com si fóssim condemnats a treballs forçats... o el podem assumir com un projecte creatiu, enriquidor, constructiu... Aquest és el dilema.(...)
Ajudeu-me a fer de la meva creu de cada dia un exercici d’amor al Pare i als germans.






III ESTACIÓN – JESÚS CAE BAJO EL PESO DE LA CRUZ
Que, en nuestras caídas, el recuerdo de tu fuerza nos ayude a ponernos de pie también nosotros. Que ningún fracaso, ningún desengaño logre jamás romper nuestra fidelidad.






VII ESTACIÓN – JESÚS CAE POR TERCERA VEZ
Las caídas de Jesús también son figura de nuestras caídas morales, de nuestros pecados. (...)
Sin embargo, Jesús no nos condena. Ha venido a salvarnos. Nos pide simplemente que tengamos la sinceridad de decir, como el hijo prodigo: Padre he pecado...(...)

El Sacramento de la penitencia es la Fuente del perdón de Jesús, el signo de nuestra reconciliación y de nuestra paz interior, el siempre posible encuentro del agua limpia de nuestro bautismo.








XII  ESTACIÓ – JESÚS MOR A LA CREU
Després de tres hores d’agonia, Jesús dona la vida. “Pare – va dir – a les teves mans confio el meu esperit”.
Allò que perd l’home és l’egoisme. Per això la seva salvació havia de venir per la via de la generositat.
Jesús estima fins a l’extrem. Ell no perd la vida, la dona. No sofreix la mort, l’accepta positivament.
Resseguint la seva trajectòria, del pessebre a la creu on ara el veiem exànime, ens adonem de comés fonda, i ampla,  i alta, i llarga la seva estimació.


XIV ESTACIÓ – JESÚS ÉS COL·LOCAT AL SEPULCRE
Dels braços de Maria, el cos de Jesús passa a un sepulcre nou, cavat en la pedra.
Tota la gran esperança de la seva mare, totes les petites esperances dels seus seguidors desconcertats... són, ara, que ben aviat aquest sepulcre quedi buit.
Els jueus no les tenen totes i hi posen vigilància...
Però res ni ningú no podrà aturar el gran pas, la Pasqua de Jesús a través de la mort. Travessarà aquesta com Moisès va travessar el Mar Roig.
Ara ja és a l’altra riba i ens hi prepara estada.

Del sepulcre buit de Jesús ens arriba la bona nova: tots els nostres sepulcres tenen el mateix destí que el de Jesús: un dia quedaran buits.
Tots els sofriments humans de tota la història tenen el mateix destí que les ferides de Jesús: tornar-se glorioses.
Aquest sepulcre buit recolza la nostra esperança de vida per sempre.
El nostre Divendres Sant ja present la matinada de Diumenge de Glòria, la més pura i esperançadora de totes.




DINS DEL SEPULCRE REPOSA, EL COS DEL MEU REDEMPTOR
AGRAIT, DAMUNT LA LLOSA, VOLDRIA MORIR D'AMOR
PER VOSTRA PASSIÓ SAGRADA.



Imatges dels relleus del Via - Crucis (Parròquia de Sant Isidre Llaurador. L'Hospitalet) realitzats en alabastre de 60 per 40 centímetres per l'escultor Héctor Cesena. Fotografies Antoni Panyella i Vallès

SETMANA SANTA - 2020

SANT JERONI DE LA MURTRA - OFICI DE TNEBRES - 20202


Dos interessants textos per viure aquests primers dies. El primer es tracta de l'homilia de mn. Jaume Aymar en la Santa Missa del Diumenge de Rams i el segon una reflexió de la Montserrat Llopart. Els dos textos ens ajuden en aquesta Setmana Santa que, tot i viure-la d'una forma diferent no ens ha de d'apartar-nos del camí, un camí de la Creu que ens portarà a la Ressurrecció de Jesús, Nostre Senyor.

DIUMENGE DE RAMS 2020

La veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més:

La resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres...
Amics: aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor.

Fixeu-vos: Pilat, home astut, s’adona del veritable motiu pel qual han entregat Jesús: no és perquè fes miracles, no és perquè arrossegui les multituds, no és perquè s’hagi volgut fer “rei”, potser ni tan sols perquè es proclamés fill de Déu: és per enveja. L’enveja. En un altre lloc dels evangelis es recull un curiós incident de la vida de Jesús: diu els de Natzaret estaven gelosos dels de Cafarnaüm, perquè el “seu” profeta, Jesús s’havia posat a exercir allí de profeta i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida. Les gelosies són filles de l’enveja. Aquests dies de convivència estreta a les famílies i a les comunitats, pot ser que aflorin sentiments, ressentiments,  tensions i enveges...No sabem estar sols i de vegades no sabem  ni conviure. Recordem que contra enveja, caritat, és a dir amor a fons perdut, perdó; segurament tindrem més d’una ocasió de reconciliar-nos, fem-ho! Fem-ho encara que sigui amb una trucada o un watsapp adreçat a aquella persona que potser en algun moment ens ha fet mal: recordem que Jesús va morir perdonant.

També és trist que moltes persones no tingui una afecció, un hobby, una vivència de lleure amb sentit... És significatiu i preocupant que la tercera despesa que s’està fent aquests dies sigui la de l’alcohol: fugir de la realitat.

Tornem al relat de la Passió; mossèn Josep Rius Camps, biblista, ens fa notar que hi surten dos personatges que es diuen Simó: l’un és Simó Pere, el cap de colla, la pedra... L’altre és Simó de Cirena. Simó Pere nega Jesús tres vegades. Simó de Cirena en canvi l’ajuda a carregar la creu.

I en aquestes dues actituds contraposades dels dos que es diuen Simó hi veig d’alguna manera el nostre capteniment de nosaltres aquests dies. Podem negar la realitat, ens hi podem rebel·lar, ens hi podem adaptar passivament... però també podem acceptar-la, tirar endavant i ajudar que tirin endavant persones més vulnerables, com esteu fent tants, com està fent el grup de voluntaris de Càritas de la parròquia de Santa Maria.  No cal dir que hi veiem també la disponibilitat del personal sanitari, que amb alt risc de contagi, continua abnegadament multiplicant-se als hospitals, clíniques i residències. A ells, tot el nostre suport i la nostra pregària.

Tornant a Pere, el papa Francesc, el seu successor, aquests dies, en l’Anuari Pontifici ha relegat el concepte teològic de “Vicari de Crist” al nou apartat de “títols històrics”. És un canvi molt significatiu. Històricament els papes eren vicaris de Pere i progressivament el títol es va anar canviant pel de “vicari de Crist”... Jorge Mario Bergoglio fidel a l’Evangeli. s’estima més quedar-se en el cor amb el títol de “servent dels servents de Déu”, el títol més autèntic.

Anem a celebrar l’eucaristia, memorial de l’amor. Que ens faci forts i que aquesta Setmana Santa que comencem sigui, per a tots, una setmana de plenitud de l’amor.

REFLEXIÓ SOBRE


              La institució de l’Eucaristia

És difícil escriure sobre aquest passatge de la vida de Jesús.

Eren les darreres hores, Jesús, que sabies que estaves amb els teus amics, aquells a qui Tu estimaves i donaves la gran missió d’escampar arreu la BONA NOVA, que de part del Pare ens havies vingut a portar a tots... Vàlida,  fins la fi del món.

És difícil copsar els teus sentiments aquell capvespre de dijous. Eren les festes de Pasqua i Tu, Jesús, -com bon jueu- volies celebrar l’àpat pasqual amb els teus amics.

Abans de seure taula, et trobem amb aquell gest tan tendre i de servei: rentar els peus als deixebles. “Qui sigui el primer, serà el servidor de tots. No he vingut a ser servit, sinó a servir”, ens havies dit i ara ho feies.

Després, assegut a taula, deuríeu parlar de moltes coses... El teu cor bullia d’estimació envers tots nosaltres i volies transmetre als teus deixebles propers –i a la Humanitat sencera- tantes coses... abans de marxar.

En el teu cor d’home i Déu hi érem tots, cadascú en el seu temps i el seu nom.

En un moment del sopar, vas agafar el pa i alçant els ulls al cel, al Pare que t’havia enviat -i que en Tu s’havia complagut-, vas partir-lo i donar-ne un bocí a cada un d’ells: “Preneu i mengeu, això és el meu cos”.

Què va passar, Jesús, en el teu cor?... Quin sentiment inefable d’amor !!... I què va passar en el cor dels teus amics?...  Ja no eres sols present a taula,  sinó que t’incorporaves a ells i a la seva vida, d’una manera real i plena.

El sopar va continuar, menjant i parlant... Tenies tantes coses a dir que no hi cabien en el teu cor !!
Acabat el sopar, vas prendre el calze i novament, després de dirigir-te al Pare, els hi vas donar, tot dient: “Preneu i beveu, és la meva sang”.  Sang, que dintre de poques hores vessaries per tota la Humanitat, com a culminació del teu gran amor envers ella. Però vas afegir unes paraules, que ens han de fer pensar molt: “Feu això en memòria meva”.

Què ens demanes, Senyor?... Fer la teva presència real entre nosaltres i la teva entrega de servei amorosa a tots.

Aquest FEU, no és sols fer-te present en la celebració eucarística, és fer el que feies en aquells moments: Donar-te tot. I això vol dir: Presència i fets.

Cada vegada que escoltem les paraules del sacerdot, en la celebració eucarística: “Féu això...”, han de fer-nos sentir implicats en el que volen dir: Presència i fets.

La presència ens la dóna el sacerdot, pel seu ministeri, però els fets, el estimar i donar-se com Jesús a tota la Humanitat, hem de fer-ho nosaltres.

Ell ens ho demana, ens ho repeteix en cada celebració eucarística. Ara ens toca a nosaltres “el fer”, responent al seu desig.

Que aquesta paraula “feu”, sortida dels llavis de Jesús en el context del seu darrer sopar, no se’ns oblidi mai. Ja sabem com ha de ser, Ell també ens ho va dir: “ESTIMEU-VOS ELS UNS ALS ALTRES, COM JO US HE ESTIMAT”.

Jesús ens ha posat el llistó molt alt, el arribar-hi serà segons la mesura del nostre amor. Si ens diem deixebles seus, si ens diem els seus amics, si diem que som cristians... quina mesura del “feu” posarem en la nostra vida?...


Montserrat Llopart

EXPOSICIÓ A MONTSERRAT

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - I

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - II

Actes Memorial Bisbe Joan Carrera - III

Etiquetes