EL SEU RECORD ÉS BEN VIU

 

El proper diumenge, dia 3 d’octubre es complirà el tretzè aniversari del traspàs a la casa del Pare del nostre estimat Bisbe Joan tot i que en el nostre record sempre el tenim ben viu amb les seves paraules, els seus gestos, el seu missatge

 

El recordem doncs avui amb l’article que ell va escriure a la seva secció “ARA MATEIX” de Catalunya Cristiana. L’article coincideix també amb la seva consagració com a bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona i que també coincidia amb l'aniversari del primer article de la citada secció.

Tinguem el diumenge un record especial del Bisbe Joan en les nostres pregàries i en les celebracions eucarístiques.

GRÀCIES, AMICS

Ja fa vuit anys -  els farà exactament el dia 2 d’octubre – que compareixo cada setmana a aquesta cita amb els lectors de Catalunya Cristiana i hi faig conversa a partir d’allò que passa o ens agrada o ens preocupa o ens interroga “ara mateix” ... No acostumo, com és natural i sabeu prou els qui seguiu aquests articles, a comentar-hi aspectes gaire personals. Tampoc no vaig voler fer-ho quan, ara a dos mesos, va ser notícia el meu nomenament de bisbe auxiliar. He volgut mantenir la normalitat d’aquesta columna – i la meva llibertat d’esperit – en les noves circumstàncies, i espero poder continuar fent-ho en el futur. Avui, però no seria sincer si no escrivís sobre allò que, lògicament, acapara la meva atenció a les vigílies de la meva ordenació episcopal, i no em captindria correctament si no expressés la meva gratitud a tants lectors que de viva veu i per escrit m’heu fet arribar paraules de joia i d’encoratjament.

Per iniciativa de l’estimat amic mossèn Jarque – timoner literalment taumatúrgic d’aquest setmanari, de singladura tan atzarosa -, l’anell que m’heu ofert recordarà sempre la vostra companyonia. Aprofito l’avinentesa per dir-vos que sempre m’he sentit acompanyat de vosaltres i que el vostre seguiment d’aquests articles setmanals i els comentaris generosos que sovint tants de vosaltres me n’heu et han estat per a mi, durant aquests anys, un incentiu que m’ha ajudat molt.

Una cosa remarcable de nombroses cartes que he rebut és el sentiment de joia que palesen. Això em reconforta i em compromet. Resulta força agradable, en efecte, en aquests temps més aviat aspres, tant en l’àmbit eclesial com en el civil, ser motriu d’alegria. Sobretot quan s’alegra la gent senzilla, i amics que em diuen que dubten de la fe, o que se senten decebuts i dolguts de moltes coses de la nostra Església... El compromís – terrible compromís – és de fer duradora aquesta alegria, de fer un pèl més abastable la fe en Jesús, d’esdevenir més propers els creients...De moment, però, com em suggereix un docte company prevere, si sentim alegria... gaudim-la!

D’altres m’ofereixen la seva pregària: seglars i preveres, monges i monjos contemplatius – el meu condeixeble cartoixà, entre ells, que celebrarà l’Eucaristia a la mateixa hora de l’ordenació, des del seu recés de la Grande Chartreuse...  Ja sabem que l’oració mira enlaire, però en fa baixar conversió de cor: just el que més necessito ara. I la pregària té també una dimensió horitzontal: pregant ens comprenem més i fem pinya... Que així sigui.

 

Després venen els bons consells amables. Gairebé tots es podrien resumir en aquella antiga màxima: sigues allò que ets. Veig una preocupació en molts amics per la possibilitat que m’engoleixi una altra manera de ser que no volen. Jo tampoc la vull, és clar, i pensant-hi em ve una mica de por. Però potser aquesta és una temença derivada d’imatges més del passat que del present: ser bisbe – i bisbe auxiliar! – socialment ja no és tant, ni de lluny, com havia estat... En qualsevol cas, acostumo a demanar als amics que me’n parlen que em vigilin... Aquest estiu, contemplant un port andalús els pescadors que treien els peixos de les barques, tan sorruts, tan malgirbats, de tal mal entendre quan parlen... pensava en allò de “successors dels apòstols”. És una imatge que em torna davant la mitra, o el bàcul, o l’anell, o el pectoral...Venero no cal dir-ho tots aquests signes que ha forjat la nostra entranyable tradició catòlica, en la seva significació transcendent. No voldria, en canvi, que m’encomanessin cap mica de significació mundana, ni perdre de vista l’estil de vida dels apòstols de la Galilea.

Gràcies, doncs, per la vostra alegria, per la vostra pregària, pels vostres consell i també pels vostres cordials obsequis. M’heu ajudat tots: des dels que m’heu escrit paraules subtils fins el meu veí que, l’altre dia després de felicitar-me, em deia amb una gran cordialitat: “ Jo soc com vostè, sap? Vaig començar fent d’aprenent de mecànic i em vaig jubilar sent operari de primera...” Al capdavall, a la llum de la paràbola dels talents, no és pas el més decisiu, fer de mecànic o fer de bisbe."

30 ANYS DE BISBE

 

El 22 de setembre d’aquest any recordarem el 30 è aniversari de l’ordenació episcopal del Bisbe Joan. Aquell dissabte calorós (molt calorós!), a la Basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom, es va celebrar la missa d’ordenació episcopal com a Bisbe Auxiliar de Barcelona que va rebre juntament amb Mns. Carles Soler i Perdigó, a qui des d’aquí volem felicitar també en aquest aniversari.

Presidí l’arquebisbe Ricard Maria Carles, qui va ser acompanyat pel cardenal Narcís Jubany, pel nunci Màrius Tagliaferri, per la resta de bisbes de Catalunya i l’abat de Montserrat Cassià Maria Just.

El 16 de juliol de 1991, el Sant Pare, l’ara Sant Joan Pau II, nomenà dos nous bisbes auxiliars per a l’arquebisbat de Barcelona: Joan Carrera i Planas i Carles Soler i Pedigó. En l’acte de la seva presentació el Bisbe Joan va dir: “Sé que m’arrisco en un futur difícil i amb no pocs problemes, però m’alegro pels cristians dels barris perifèrics en els quals sempre he treballat i que m’han demostrat sempre el seu afecte. Ells, espero, estaran contents. I això em consola i ha estat la raó bàsica per la qual he dit que sí a aquest nomenament.” Talment semblen unes paraules que ben bé podria haver dit l’actual Papa Francesc en la seva preocupació per arribar a tots els barris en especial als de la perifèria i als més necessitats.

 

S’inicià llavors un seguit de reaccions favorables a aquest nomenament. Des de tots els àmbits: eclesial, polític, social, educatiu, cultural se’n feren ressò. Es posaren en marxa diverses iniciatives per fer arribar al Bisbe Joan, l’estimació i l’alegria pel seu nomenament, així de la mà de mn. Jarque i de Catalunya Cristiana, tingué la iniciativa de regalar-li l’anell de bisbe. El mateix mn Jarque deia: “Els bisbes porten un anell al dit cor de la mà dreta. Entre els distintius habituals que solen portar – avui, fora de les celebracions litúrgiques, els nostres bisbes en porten ben pocs -, el de l’anell és ben significatiu i gosaria dir simpàtic, domèstic o casolà, si es vol. Sobretot ara que tiren més cap a aliança esponsal, com a signe de llur fidelitat d’amor envers l’Església, que no pas com a anell senyorial (...) Seria bo que rebéssim una gran quantitat de petites contribucions, que fóssim tots els que l’hi regalem. Si quelcom sobra, com pensem, també l’hi lliurarem: ell prou sabrà que fer-ne!”.

Mn. Manuel Tort ens explicava que quan es va fer pública la notícia del seu nomenament es produí “un gran goig que sobretot ens emplenà als condeixebles ens mogués a preparar un peculiar obsequi per a mossèn Joan, que li oferirem en un dinar de germanor viscut il·lusionadament. A les postres li lliurarem una mitra”.

 

Entre els feligresos de la parròquia de Sant Isidre Llaurador, d’on el Bisbe Joan va ser rector durant quinze anys, del 1976 al 1991, sorgí la iniciativa de regalar-li, a qui va ser el seu pastor, el bàcul com a signe d’agraïment per part de tota la feligresia. El bàcul va ser dissenyat i realitzat pel seu amic, l’artista Josep Maria Nuet Martí. Fet de fusta hi ha representats: Sant Isidre, la Mare de Déu de Montserrat, Sant Joan Baptista i Crist en Majestat.

 

"Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles."

Mateu 6, 28 – 29. Aquest és el text del lema episcopal del bisbe Joan Carrera, ple de confiança en la divina Providència. El centre de l'escut és la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, ornada amb un ram de flors (lliris i margarides), una estrella i una oreneta.

 

La vinculació del bisbe Joan amb Montserrat ve lluny. Ens la recorda el pare Abat de Montserrat :

"(...) el bisbe Joan Carrera ha donat un darrer testimoniatge de la seva fe cristiana i de la manera com la va viure. De les diferents facetes de la seva personalitat tan rica en voldria destacar dues: la seva vinculació amb Montserrat i el seu estil comunicatiu. Era devot de la Mare de Déu de Montserrat i, a més, estimava la comunitat de monjos, on tenia amics de feia molts anys. Va ser ordenat de prevere a la nostra basílica el dia 11 de juliol de 1954, juntament amb altres seminaristes i amb alguns monjos. I cada any pujava en aquesta data per donar gràcies a Déu per la vocació sacerdotal i per trobar-se amb els companys d’ordenació."

 

Recordem, finalment, unes paraules que va dir el Bisbe Joan durant la cerimònia d’ordenació episcopal:

“Som vostres i ens en sentim. Ens heu fet vosaltres. Hem treballat junts i ara ens agrada sentir que us pertanyem. En realitat el do que acabem de rebre és per a vosaltres. Aquests bisbe que teniu davant vostre, ja deia a mil anys Sant Agustí que són els vostres servidors. A tots us diem que amb l’ajuda de Déu i la vostra us serem fidels.”

24 de juny: Sant Joan

 

Avui, sant Joan Baptista, era una dia assenyalat en l’agenda del Bisbe Joan. Li agradava viure’l rodejat de les persones que s’estimava. Sent rector de Sant Isidre compartia amb els seus feligresos, que tant estimava, una eucaristia d’acció de gràcies. Aquests feligresos que quan el van nomenar Bisbe mitjançant una col·lecta popular li fa fer obsequi del bàcul, realitzat per l'escultor Josep Maria Nuet Martí, i  que en una de les seves cares hi ha la imatge de Sant Joan Baptista

I ja que parlem de Sant Isidre citarem les paraules que el Bisbe Joan dedicà a un altre Joan, concretament el seu antecessor en ser rector d’aquesta parròquia: mn. Joan Bonet i Baltà.

Era el maig de l’any 1996  en un dels seus articles d’Ara Mateix de Catalunya Cristiana, amb motiu de l’aniversari de mn. Bonet deia:

“Una vegada vaig desconcertar un amic amb aquesta definició – certament exagerada – de Sant Isidre: així com n’hi ha tants que diuen que creuen en Déu, però no en l’Església, aquí molts que no creuen gaire en Déu creuen, tanmateix, en la parròquia... Volia expressar així el fet que l’ona parroquial arribava molt més enllà de la comunitat estricta. Mossèn Bonet, en efecte, va sentir sempre la vocació d’arribar fora, d’arribar lluny, d’arribar a tothom. Entre ser rector de la parròquia entesa com a nucli dels participants, o ser-ho de la parròquia entesa com a barri, ell va optar sempre  per això segon. Té alguns inconvenients aquesta actitud: cal acompanyar-la d’un gran respecte a l’opinió plural de la gent. Però, ben portada, expressa un sentit de paternitat irrenunciable. Tampoc Déu no deixa els qui el deixen...

El 1946, L’Hospitalet només tenia una riquesa: la gent del poble i la que hi arribava de tot arreu amb ganes de treballar i amb una gran esperança en el futur. Però la vida als barris era dura: no hi havia escoles ni altres serveis indispensables. La parròquia de Sant Isidre es va convertir, tot just creada, en un factor de cohesió del barri. L’acció social va ser intensa, amb la participació decisiva de persones abnegades com la senyora Emília Ramonet. Juntament amb el primer centre de culte, començaren a sortir activitats culturals que no pararien de créixer: en el camp del teatre, del cant, de la dansa. La joventut començà, així, a trobar-hi el seu centre. Alguns d’ells, que després esdevindrien figures, com Ros Marbà i Núria Espert, en podrien explicar alguna cosa. Després arribaria, ja construïts els edificis parroquials, l’escola Casal dels Àngels.

Mn. Bonet practicava el que ell anomenaria, referint-se a alguns eclesiàstics històrics, l’intervencionisme apostòlic i social”. Compartia aquesta actitud amb molts preveres de la seva generació. Tots ells van promoure, al costat dels temples, escoles i amplis espais per a activitats pastorals i culturals. Si analitzem pastoralment aquestes obres, a les quals dedicaren una bona part de les seves energies, hi trobem valors diversos, als quals no sempre s’ha fet prou justícia. En primer lloc, la ja esmentada voluntat de presència a l’entorn humà i als seus problemes. Després, gust per l’educació i la cultura, i una gran confiança – excessiva? – en la seva contribució al desvetllament i a la consolidació de la fe. En tercer lloc, tota aquella creativitat esdevenia “signe” visible que acompanyava i acreditava el seu discurs.

El paper dels signes en la pastoral mereix atenció. Vindria, més tard, una generació que els prengué com a indicadors de poder i mera acció de suplència de l’administració. No sempre s’adonaren, però, el perill d’una pèrdua de presència visible de l’Església com a tal en els grans problemes. La generació de mossèn Bonet no va ser puritana. El clima de confrontació de l’etapa republicana els havia endurit socialment. Estaven acostumats a la dialèctica franca i no tendien, precisament, a amagar-se... Ens han llegat un patrimoni pastoral important que, feliçment en el cas de mossèn Joan Bonet, continua fruitant.”

 

Cardenal Narcís Jubany, mn. Joan Bonet i mn. Joan Carrera.

Desembre de 1983 - 25è Aniversari del Col·legi Casal dels Àngels, Parròquia Sant isdre

Unes paraules de Bisbe Joan  que, tot i estar escrites l’any 1996 poden ser preses de ben actualitat donada la remodelació que l’Arquebisbat de Barcelona s’ha començat a plantejar donada la realitzat actual de la Diòcesi i també a tenir en consideració pels seus sacerdots que tenen en les seves mans la responsabilitat d’una parròquia.

 

EL BISBE JOAN, A PROP DE TOTHOM.

Una setmana més podem trobar un excel·lent reportatge al setmanari Catalunya Cristiana aquesta vegada enfocant la incidència de l’Església en un dels àmbits més oblidat i apartat de la realitat social: el poble gitano. De la ma de Joan Andreu Parra ens ofereix amb el títol “Poble gitano, veïns que són minoritzats” una interessant reflexió per conèixer els valors, que en tenen molts, d’aquest poble moltes vegades marginat i en algun moment de la història, quan mig milió de gitanos europeus van ser exterminats pel regiment nazi i molts més van ser sotmesos a una política de discriminació racial similar a la patida pel poble jueu.

 En Joan Andreu ens relata com  un nodrit grup de peregrins gitanos va assistir a la beatificació de d’en Ceferino Giménez Malla, “El Pelé”, el 4 de maig de 1997 i qui encapçalava aquest pelegrinatge va ser el Bisbe Joan Carrera. En l’article de l’”Ara mateix” del 15 de maig de 1997 el mateix Bisbe ens deia referint-se al dia de la beatificació que ell va viure en primera persona: “Les mirades de la multitud, prou habituades a veure sants amb hàbit, s’adrecen especialment a la figura del Pelé, el gitano de pell colrada que té al costat un cavall blanc (...) L’Església vol fer-nos sentir que la mort del màrtir cristià ha estat la seva victòria.”

Ceferino Giménez Malla, el Pelé

En el mateix article el bisbe Joan es referia al poble gitano amb aquestes paraules: “Un poble que, sota la seva meravellosa capacitat d’alegria, viu amb una sensibilitat molt fina el dolor de la seva marginació i de la seva humiliació col·lectiva.(...) Un poble de batejats que ha de ser més ben acollit – com a germans de fe, no com a mers destinataris de la beneficència – en el si de la comunitat catòlica”.

 En aquest article ens mostra un cop més com el Bisbe Joan s’implicava de ple en tots els àmbits de la societat primer com a prevere i després com a Bisbe. En l’editorial de Catalunya Cristiana núm. 2168 de l’11 d’abril de 2021 amb el títol “Intel·lectuals cristians”  cita que “el periodista Antoni Bassas afirmava que el bisbe Joan Carrera era un home sensible, educat i culte, que estimava el seu temps històric i el seu país, Catalunya (...): venia a les tertúlies de Catalunya Ràdio perquè sabia com n’era, d’important, comunicar des del mitjans”. En el seu llibre “Bon dia, son les vuit”  (Ed. Destino 2018) en Bassas defineix el bisbe Joan com “home d’acció i de llibres, (...) Era un d’aquells pastors que feien olor d’ovella, que més tard diria el papa Francesc”.

 Finalment demanar-vos un record i una pregària pel Bisbe Joan el proper dia 12 de maig en el que hagués complert 91 anys.